L’Iran guanya i plora d’emoció
Els jugadors de Queiroz, que aquest cop van cantar l’himne nacional, van doblegar Gal·les amb l’afegit de l’èpica: els seus dos gols van arribar als minuts 98 i 100
Rouzbeh Cheshmi i Ramin Rezaeian ja són herois al convuls Iran a partir d’avui, segurament ho seran per als defensors de l’implacable règim governamental i també per als opositors. El món no tenia ni idea de qui eren, però els seus noms quedaran gravats a la història del seu país com els golejadors de la victòria contra Gal·les (2-0), merescuda però el desenllaç de la qual no va arribar fins al final, als minuts 98 i 100 del temps extra. L’èpica va embellir l’esforç iranià.
Va ser un partit carregat d’emoció de dalt a baix. Des que els jugadors de l’Iran, aquesta vegada sí, van cantar l’himne del seu país (el gest valent i colpidor de no cantar-lo contra Anglaterra ja estava fet, i la repercussió mundial, aconseguida) fins que l’àrbitre va xiular el final i els seus futbolistes, que estan carregant amb una pressió extra brutal sobre l’esquena, van mantejar entre llàgrimes d’una emoció encomanadissa Queiroz, l’entrenador. Va ser un partit extraordinari, no pel nivell, sinó per la descàrrega emocional.
Especialment intensa va ser l’abraçada entre Sardar Azmoun, jugador del Bayer Leverkusen i una de les estrelles de l’Iran, i Queiroz. Ningú com Azmoun, molt crític amb el règim actual iranià, per liderar una altra revolta, aquesta vegada futbolística, i per dir al món que a més els seus companys saben jugar a futbol i no són al Mundial per casualitat, una cosa que necessitaven mostrar després de caure amb estrèpit contra Anglaterra (6-2) a la primera jornada.
Ho van aconseguir. Van guanyar Gal·les sent agosarats, com quan es passen a l’activisme, i van arrencar la complicitat de l’espectador neutral per l’ambiciosa aposta sobre el terreny. Azmoun va ser un dels millors. Va llançar una pilota al pal al minut 51 després de culminar un contraatac que en aquell moment ja hauria fet justícia.
No va ser l’única jugada que hauria pogut desequilibrar el partit. Després d’una primera part insulsa i de tempteig (Moore va tenir una ocasió de cap per a Gal·les i poc més), en aquell mateix minut 51, en la mateixa jugada, en realitat, hi va haver una segona opció que també va acabar a la fusta davant la desesperació iraniana. La rematada, des de fora de l’àrea i parabòlica, va ser d’Ali Gholizadeh.
A la recta final del partit el domini iranià es va accentuar, sobretot quan el porter de Gal·les, Hennessey, va ser expulsat per una targeta vermella indiscutible per interceptar amb una puntada de peu a la cara una incursió de Taremi. L’assalt de l’Iran va arribar al zenit al final, al temps afegit, el moment dels herois i l’èpica. Cheshmi va marcar un golàs des de fora de l’àrea amb un xut ras i enganxat al pal. La celebració va ser una bogeria. Rezaeian va aprofitar després els espais d’una Gal·les desesperada per ficar el segon al contraatac.
Els iranians van donant lliçons. El coratge que els va faltar als capitans europeus que no es van atrevir a portar el braçalet arc de Sant Martí per por d’una ridícula targeta groga (en què consisteix l’activisme, doncs, si no estàs disposat a afrontar-ne les conseqüències?) els va sobrar a ells quan van emmudir per no cantar l’himne i en van assumir les conseqüències. Quines? Segons dades de l’oenagé Iran Human Rights unes 18.000 persones han estat arrestades i 442 han estat assassinades des que la jove Mahsa Amini va ser executada després de ser detinguda per la terrible policia moral perquè no portava ben posat el vel i es van desencadenar les protestes.
Ahir, als voltants de l’estadi abans de començar el matx, es van registrar incidents. Seguidors fidels al règim van confiscar banderes reivindicatives del moviment Dona, vida, llibertat i van proferir insults als seus portadors. També van ser increpades i encerclades dones que oferien entrevistes a la premsa internacional.
Qui va dir que el futbol i la política no s’haurien de barrejar? Pròxim i últim partit del Grup B: Iran-EUA.
Va ser un partit extraordinari, no pel nivell, sinó per la increïble càrrega emocional
Qui va dir que futbol i política no s’haurien de barrejar? Últim partit del grup B: Iran-EUA