La trinxera de la fe
L’escorcoll del principal monestir ortodox d’Ucraïna evidencia la fallida també religiosa entre Moscou i Kíiv
Des que el 2014 Rússia es va quedar amb la península de Crimea i va començar la guerra al Donbass, el Govern d’Ucraïna ha intentat sortir de totes les òrbites d’influència de Moscou. El 2018 el llavors president ucraïnès Petró Poroixenko va impulsar la independència de l’Església ortodoxa ucraïnesa del patriarcat de Moscou, per a la qual cosa va rebre el vistiplau del patriarca de Constantinoble, Bartomeu I (autoritat moral entre les esglésies ortodoxes del món, que són autocèfales). Va ser el penúltim cisma entre els ortodoxos del país.
Una minoria de bisbes i parròquies van abandonar aleshores l’obediència al patriarca de Moscou, Ciril I. Però després que el president rus, Vladímir Putin, decidís actuar militarment a Ucraïna el 24 de febrer del 2022, el procés es va accelerar. En total, més de 400 parròquies van abandonar l’Església ortodoxa russa, i l’Església ortodoxa ucraïnesa, que encara continuava fidel a Moscou, el 27 de maig va modificar els estatuts i va declarar l’autonomia respecte del patriarca moscovita pel seu suport actiu al Kremlin.
El patriarcat de Moscou va reaccionar com si no hagués passat res, va assegurar que hi continua havent unitat entre l’Església ortodoxa russa i l’Església ortodoxa ucraïnesa i va evitar parlar de cisma. Però les autoritats de Kíiv creuen que hi continua havent clergues que mantenen lligams amb Moscou.
Aquestes sospites es van materialitzar dimarts, quan els Serveis de Seguretat d’Ucraïna (SBU) van registrar el Monestir de les Coves de Kíiv, principal edifici religiós de la capital i on es troba el primat de l’Església ortodoxa ucraïnesa.
L’operació policial formava part de les “mesures de contraespionatge” que, segons es va dir en un comunicat, duia a terme l’SBU. L’objectiu era “contrarestar les activitats subversives dels serveis
El Kremlin diu que els escorcolls són l’últim capítol de la “guerra de Kíiv” contra l’Església ortodoxa russa
especials russos a Ucraïna”. Volia impedir que el Monestir de les Coves s’utilitzés com a “centre del món rus”. Se sospitava que “les instal·lacions es feien servir (...) per allotjar grups de sabotatge i reconeixement, ciutadans estrangers, o emmagatzemar armes”.
A més de centre religiós, el Monestir de les Coves de Kíiv, amb la seva xarxa de cel·les i catacumbes, és un monument cultural de mil anys d’antiguitat. El 1990 la Unesco el va declarar Patrimoni de la Humanitat.
Un dia després dels escorcolls, l’SBU va informar que havia sotmès “a investigacions de contraintel·ligència més de 50 persones”. Entre aquestes persones, “hi havia estrangers, en particular de Rússia”. Alguns tenien passaports ucraïnesos “amb senyals de falsificació o dany” i alguns ciutadans russos, segons va descriure l’SBU, semblaven “dubtosos”. En total, les autoritats ucraïneses van registrar 350 edificis de l’Església ortodoxa ucraïnesa, incloent-hi dos monestirs més.
El patriarcat de Moscou va denunciar aquestes accions, qualificant-les com un “acte d’intimidació” contra els creients ucraïnesos. “Això és una espècie de bacanal impia total. No hi ha justificació ni explicació. És una altra part de les accions absolutament immorals i salvatges del règim de Kíiv”, va dir, per la seva part, la portaveu del Ministeri d’Exteriors rus, Maria Zakhàrova, a Radio Spútnik. El portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, també va reaccionar. “La branca ortodoxa ucraïnesa ha estat en guerra amb l’Església ortodoxa russa durant molt de temps. Això es pot veure com una altra baula a la cadena d’aquestes accions militars contra l’Església ortodoxa russa”, va assenyalar.
És cert que les tensions existeixen des de fa anys. Fins a la independència del patriarcat de Kíiv el 2018, a Ucraïna hi havia tres branques de la fe ortodoxa. L’Església ortodoxa ucraïnesa del patriarcat de Moscou, que guardava obediència a l’Església ortodoxa russa; l’Església ortodoxa autocèfala ucraïnesa i l’ortodoxa ucraïnesa del patriarcat de Kíiv. Les dues últimes van néixer com a conseqüència de cismes anteriors.
L’Església autocèfala va sorgir arran del final de l’Imperi Rus i la proclamació el 1917 de la República Nacional Ucraïnesa. Aquest país va desaparèixer el 1921, però l’església va perviure una dècada més a la Ucraïna soviètica fins que va desaparèixer sota la pressió de l’ateisme oficial i de l’Església ortodoxa russa. Va ser restablerta el 1990, poc abans de la fi de l’URSS.
La desintegració de la Unió Soviètica i la independència d’Ucraïna també va provocar el naixement de l’Església ortodoxa ucraïnesa del patriarcat de Kíiv, que es va escindir del patriarcat de Moscou el 1992. Els seus seguidors afirmen que les seves arrels són a l’arxidiòcesi ortodoxa de Kíiv, amb obediència al Patriarcat Ecumènic de Constantinoble (amb seu a l’actual Istanbul), i rebutgen la transferència de poder del 1686, amb què va passar a dependre de Moscou.
Després del cisma impulsat per Poroixenko, l’Església autocèfala i l’Església ortodoxa ucraïnesa del patriarcat de Kíiv es van fusionar per crear l’Església ortodoxa d’Ucraïna. El patriarca de Constantinoble, Bartomeu I, va argumentar el 2018 que no hi ha a Ucraïna cap territori ecumènic del patriarcat de Moscou, ja que aquest patriarcat es va annexionar l’església ucraïnesa el 1686 de manera inacceptable. En el sínode extraordinari d’unificació, celebrat el 15 de desembre del 2018, es va elegir com a cap de la nova església el patriarca Epifani (Serhii Dumenko).
Segons una enquesta duta a terme el 2020 pel Centre Razumkov de Kíiv, un 34% dels ucraïnesos s’identificaven com a membres de l’Església ortodoxa d’Ucraïna, mentre que un 14% eren de l’Església ortodoxa ucraïnesa del patriarcat de Moscou.
El president Poroixenko va impulsar el 2018 la independència religiosa de Moscou