Ens van enganyar amb el bon rotllo
El primer dia de la meva primera feina, a l’entrevista amb el cap de personal, aquest em va informar que jo era un home afortunat per haver pogut entrar al banc. Va repetir molts cops que allà s’hi anava només a treballar. I va acabar el monòleg amb una advertència. –Vostè té nòvia?
–No, no en tinc.
–Molt millor. No volem gent que perdi el temps en aquestes coses.
Minuts després, em va asseure davant una màquina de comptabilitzar Burroughs vetusta i vaig començar a colpejar tecles i a sumar factures. Vaig notar que alguna cosa no anava bé. Tecla que tocava, rampa que rebia. Vaig mirar el meu voltant. Tothom s’estava en silenci. Sumaven i anotaven coses. Aparentment ningú no percebia el meu patiment. La tortura va durar quinze minuts, fins que un “company” compassiu es va aixecar entre les rialles de la resta. La màquina estava tan deteriorada que els cables elèctrics eren com ossos nus. Per treballar-hi, va explicar, calia posar els peus sobre un tauló de fusta. Era una veritable cadira elèctrica.
Aquella tarda vaig tornar enfonsat a casa. Pensava que havia entrat a treballar a Auschwitz. Però amb els dies aquella sensació se’n va anar. Vaig acabar socialitzant amb gent que primer em va semblar amargada, però que en privat vivien en un altre món millor, lluny d’aquell. Em vaig convertir en un d’ells. I va ser així com em vaig integrar en la gran empresa corporativa dels anys 70. En un mastodont de feina previsible i rutinària. En un gegant poc flexible i difícil de maniobrar. Però en el qual no calia quedar-se a dormir allà a terra. Res no ho justificava.
Els anys 80 tot va canviar. Les empreses van començar a aprimar-se. Els financers les van prendre per assalt i opinaven sobre com organitzar la producció. L’augment de la capacitat de computació va permetre grans salts d’eficiència. A tot arreu sobrava gent. Els directius van haver d’aprendre a viure sota la pressió dels resultats trimestrals. Hi va haver tancaments, fusions, retallades, ampliacions... L’univers gris i avorrit, tirànic i paternalista de la vella empresa, va desaparèixer.
Però ningú no parlava encara de dormir a terra a la feina.
Llavors van arribar les startups i la cultura empresarial de Silicon Valley. Els mitjans especialitzats es van omplir d’entrevistes a emprenedors heterodoxos.
N’hi havia de simpàtics. Però també hi havia individus obsessius, gent il·luminada, posseïdora d’idees que havien de canviar el món. Paios rars terroritzats pel fracàs que justificaven les estranyes demandes que feien als seus empleats en la històrica missió que s’havien fixat.
Per contrapartida, oferien una feina menys jeràrquica. Un capitalisme de samarreta i texans. Un lloc ideal per treballar on no feien falta sindicats.
El model de referència era Steve Jobs, un paio brillant i esquerp, amb una intuïció única i una capacitat especial per connectar amb els consumidors. I, alhora, algú capaç de malifetes inimaginables cap als seus treballadors. Però se li perdonava. Havia creat Apple, l’ordinador personal i l’iPhone.
En realitat, no ens hem d’enganyar. Les empreses sempre han funcionat com autocràcies. El que és a dalt de tot és qui té l’última paraula. D’ell depenen l’estratègia i les operacions. Si a més sap escoltar, es deixa assessorar, sap delegar i és hàbil en crear consensos, molt millor. Amb Silicon Valley, el cànon del bon gestor es va ampliar per donar cabuda a les personalitats excèntriques nouvingudes. Els treballadors, raonaven, volien confiar en líders forts i carismàtics. Volien algú a qui seguir. L’important eren les idees que tenia. El 2016, un acadèmic i emprenedor, Vivek Wadhwa, va posar aquesta visió per escrit a Quartz: “Les millors companyies del món són les que estan dirigides per dictadors il·lustrats”.
Travis Kalanick, el maltractador d’Uber, és un producte d’aquell entorn. Sam Bankman-Fried, el fundador de FTX, l’última estafa cripto, també. Però Elon Musk és el més aconseguit de tots. El sud-africà presumeix d’haver treballat durant molt de temps 120 hores setmanals. D’haver dormit a terra una pila de dies a les empreses per on ha passat, ja siguin SpaceX o Tesla. El seu historial empresarial és ple de “moments excepcionals” que exigeixen l’esforç sobrehumà
“Les millors companyies del món són les que estan dirigides per dictadors il·lustrats” és la frase preferida de Silicon Valley, focus d’una cultura rica en singularitats excèntriques de la qual Elon Musk n’és l’exemple més brutal.
Van prometre un món sense jerarquies, de texans i samarretes, però el preu comença a ser alt
A Twitter, Musk ha tornat les relacions laborals als temps foscos del segle XIX
de les plantilles, a les quals envolta en una atmosfera de caos i alarmisme sobre el futur immediat de l’empresa.
El que ha fet aquests dies a Twitter no ha diferit del patró seguit a SpaceX i Tesla. Ha perfeccionat, això sí, la política de pressió. Ha acomiadat la meitat de la plantilla. Alguns a través de missatges de Twitter i entre humiliacions. Ha enviat un correu a mitjanit en què instava els treballadors a assumir condicions laborals “extremadament dures” o a acceptar una indemnització equivalent a tres mesos de salari. Tot això en una presa de decisions amplificada a través de les xarxes socials.
Però, aquesta vegada, Musk no està salvant la humanitat amb cap innovació. Ni tampoc no és clar que la seva motivació sigui només econòmica. El que persegueix és el control d’una xarxa social -una infraestructura crítica- de la qual vol modificar els perfils ideològics en vista de les seves òbvies simpaties polítiques. Musk és avui l’home més ric de la Terra, però no en té prou. Vol modelar el món a la seva manera. Ven innovació, però el que fa és tornar a unes relacions laborals que s’assemblen cada dia més a les de finals del segle XIX o més enrere.
Elon Musk, en realitat, és un perill.