Banderes al vent

Cada vegada que hi ha un Mundial de futbol tornen a onejar les banderes i es viu i excita aquell nacionalisme vulgar propi dels estadis i aquesta mena de competicions. És veritat que és una contesa essencialment pacífica; sens dubte que ho és si la comparem amb el que algunes d’aquelles banderes van emparar i van fer enfrontant-se als camps de batalla. Però encara que el futbol sigui un succedani del conflicte i el xoc entre nacions, hi continua bategant la disputa tribal i les suposades característiques nacionals.

Avui juguen, ja ho sabeu, perquè és impossible aïllar-se i mantenir-se totalment al marge d’aquestes coses, Espanya i Alemanya. I arran del partit i de les actuals amistats renovades entre els líders dels dos països, m’ha fet pensar, també pel contrast climàtic entre Doha i les ciutats de la nostra Europa que ja intueixen l’hivern, com estem jugant a pilota i esforçant-nos per celebrar els gols de l’equip propi mentre es dirimeixen els comptes del gas i continua en marxa una guerra –no deixem de recordar-ho– allà on també és territori europeu.

Al Mundial futbolístic ressonen els himnes oficials. I l’afició els secunda o els parodia, esbronca o xiula els de l’adversari o de vegades fins i tot el mateix himne nacional. Aquestes lletres que també ens parlen de la història i que pretenen afermar els sentiments col·lectius i que ara apareixen com calcificacions d’un passat guerrer.

Ara mateix, amb l’hivern a les portes, Alemanya sembla entonar el primer vers del seu himne: “Deutschland, Deutschland, über alles” (Alemanya, Alemanya, per damunt de tot). I ja gairebé no té objeccions a assegurarse el subministrament de gas per la via que sigui. Totes les opcions obertes i el carbó recuperat com a font d’energia.

Mentrestant, Macron juga el seu propi partit i entona La marsellesa, provant d’animar els seus conciutadans, que considera enfants, molt en la seva línia de mestre rigorós però comprensiu, i els promet un jour de gloire que no acaba d’arribar. França, tan orgullosa de la seva potència nuclear, pacífica i militar, està fent gala (no pretenia fer un acudit) d’una notable falta de solidaritat disfressada de principis i vestida de comitès.

A Itàlia, sempre diferent i gairebé sempre imprevisible, governa ara un partit que fins i tot pren el seu nom del primer vers del seu himne, “Fratelli d’Italia”. No sé dir si és l’exacerbació màxima del nacionalisme o la banalització definitiva...

Els portuguesos, Heróis do mar, tenyeixen el seu himne nacional de la malenconia que se’ls suposa. Encara que la lletra per mi gairebé més reeixida de tots els himnes nacionals és la Mazurka de Dabrowski, l’himne de Polònia, que arrenca amb “Polònia encara no ha desaparegut”. Encara bo que després ho esmena i segueix dient que mentre nosaltres visquem recuperarem amb el sabre el que l’invasor ens va arrabassar, etcètera. La lletra de l’himne argentí, per la seva banda, respon a la verbositat exaltada de Buenos Aires. “Sean eternos los laureles que supimos conseguir” és com comença. Ja veurem si aquesta vegada sí, o una altra que tampoc.

En realitat, tot això dels himnes és, com ho són les banderes mateixes, una manera de reconèixer els teus i exaltar-los per al combat. Salms a la mort molt més que a la vida. Potser per això, enmig de tanta xaranga i tanta retòrica, no em sembla gens malament que l’himne d’Espanya estigui nu, orfe de lletra i de crides a la sang. Txunda txunda. Sense més ni més.c

Encara que el futbol sigui un succedani del conflicte entre nacions, hi batega la disputa tribal