I tu d’on surts?

Tornen les pistoles i tornen els pinxos. Tornen els incendis provocats, assenyalar periodistes. Tornen els vidres trencats. Un senyor calb i gros, barbut i ben conservat s’adreçava a un senyor alt i miop, barbut i sense gaire conserva. El primer s’obria la camisa com a Raza i després es girava i ensenyava el clatell perquè aquell o els seus amics bascos li clavessin un tret. El xaval havia anat a defensar un segell commemoratiu. El senyor grossot, Espanya.

Torna el que no se’n va anar i torna La vida de Brian i el seu Front Judaic Popular, Front Popular de Judea o Unió Popular. A l’esquerra s’és tan sectari que un sempre acaba clavant-se el mateix piolet a l’ull. Tot és conspiració, tot és amb mi o contra mi. I s’insulta fora i dins de tots els llocs per on no circula la Vida. A les xarxes, als parlaments, a les ràdios. I surten senyors amb barba i senyores racials insultant i gent amb samarretes morades amb frases que ja ningú no llegeix i, aleshores, comença el Mundial i a Ucraïna es fa de nit.

Escenari nou: res no passarà fora del nostre mòbil. Cremaran urnes i palaus i s’assassinarà adversaris dins de l’iPhone i no hi haurà penes ni dins ni fora del món virtual. Un senyor corpulent s’obre la jaqueta i fa soroll i tots som el seu eco. De què parla? D’on ha sortit? I un pensa que amb ell, com amb els pinxos de l’altre costat, la millor arma és riure-se’n. Que ridículs que són. Que afectats, amanerats, exagerats que són, i sense nord. Els exèrcits i la política derroten els enemics de la democràcia, però els que tanquen la fera al soterrani són les rialles i la intel·ligència, la bondat, la llei i la conya. Al feixisme el van tancar Loren i Mastroianni estenent uns llençols. A Hitler, Normandia i Lubitsch, i Gila va fer més contra Franco que la gauche divine prenent gintònics a Bocaccio.c

La millor arma és riure-se’n, perquè són ridículs