Populisme empresarial i directiu
Donald Trump era inimaginable abans de Donald Trump. Però era un desig latent per a la meitat dels nord-americans. I tard o d’hora el mercat acaba per satisfer la voluntat de la clientela i col·locar al lineal del supermercat –també en el de les idees– qualsevol producte que s’intueixi que tindrà bona acollida entre els consumidors. Adoptat aquest punt de vista, el trumpisme deixa de veure’s com un accident per esdevenir més aviat l’encarnació d’una demanda ciutadana. Una exigència que segueix existint, tot i que potser s’hagi de satisfer a partir d’ara amb un altre format i amb una altra etiqueta, com per exemple la del governador de Florida, Ron DeSantis.
Les idees són com el gas. Ocupen completament el volum del recipient que les conté. En el seu cas, la societat en què neixen i es desenvolupen. Així que era només qüestió de temps que alguna cosa semblant al trumpisme acabés per manifestar-se explícitament en el món dels negocis. Això és Elon Musk. Si Trump va esguerrar el paradigma de la política, el nou amo de Twitter està decidit a fer el mateix amb l’empresarial. Nous temps, noves regles.
Musk suposa l’entrada per la porta gran del populisme directiu en l’univers del management. Un desafiament en tota regla a tot allò que s’aprèn des de fa temps a les escoles de negoci d’una manera rutinària i repetitiva. El fundador de Tesla està en guerra amb la cultura hegemònica de la gestió i arriba disposat a demostrar que les coses no només es poden fer, sinó que s’han de fer d’una altra manera. Per això trenca, una rere l’altra, totes les formes de lideratge empresarial que pensàvem immutables, encara que fossin, des d’una perspectiva temporal, molt recents.
Per posar-ne uns exemples, el nou amo de Twitter és refractari a cuidar les condicions de treball dels empleats, a deixarse embruixar –ja sigui per convicció o de manera hipòcrita com tants– pels cants de sirena de la responsabilitat social corporativa o a considerar la comunicació com una eina per evitar o ensucrar conflictes. Encara més disruptiva resulta la seva improvisació estratègica en tots els fronts i l’experimentació exhibicionista i atzarosa amb els serveis que proporciona la companyia. Cap enfora la seva és una proposta que beu de l’anarcocapitalisme, mentre que cap endins la seva font d’aliment és l’autoritarisme egòlatra. Musk, com Trump, ve engreixat d’ego per la seva trajectòria precedent. Encimbellat com a visionari per ser capaç de seduir el capital financer venent-li allò que aquest sempre desitja: expectatives de futur que permetin inflar el preu de les accions en el present.
La compra de Twitter, propiciant la irrupció d’Elon Musk en el mercat de la influència, l’han convertit ara en una amenaça a ulls de molts que en el passat li aixecaven altars per adorar-lo; entre ells, els mitjans de comunicació de matriu esquerrana en l’àmbit social, però continuistes en l’econòmic, dels Estats Units. Musk hi posa de la seva part, perquè això passi. Al cap i a la fi, el populisme directiu, com el polític, allò que sap fer millor és dividir i fer enfadar, ja que és en la baralla i no en l’acord on es fa fort.
La tirada que té Musk per les enquestes amb dues opcions (sí-no) –ja sigui per retornar-li el compte de Twitter a Donald Trump o per reactivar tots els perfils que havien estat suspesos per comportaments abusius– és una prova del valor que el magnat atorga a la divisió. La democràcia és, segons ell, triar entre el blanc i el negre apel·lant directament a les emocions del ciutadà. Populisme sense embuts des d’un púlpit empresarial privat, a diferència del que ja coneixem prou i que es practica des de les institucions públiques.
El temps examinarà Musk per partida doble. Posarà a prova la seva manera anarcocapitalista d’entendre la llibertat d’expressió i les formes autoritàries de qui és té per un geni en la gestió interna. Hi ha el risc, com va passar amb Trump i després amb molts més, de desitjar tant la seva ruïna en els dos fronts que no siguem capaços d’entendre res si finalment se’n surt amb èxit. L’empresa no és aliena al món en què es desenvolupa. I Musk és l’exemplar més vistós del populisme que prèviament va inundar altres espais. Del seu èxit dependrà que les escoles de negocis acabin presentant-lo com el nou model de referència. Perquè el gas i les idees, ja ho dèiem, ocupen el recipient sencer.c
Si Trump va esguerrar el paradigma de la política, Musk vol fer el mateix amb l’empresarial