‘Les feuilles mortes’
Novembre ha portat pluja. Menys de la que voldríem; però n’hi ha hagut prou per maquillar els jardins urbans i els camins del bosc, que fan olor de fulles mortes. Enmig del bosc mediterrani, dominat pel verd perenne, brillen com espelmes enceses les fulles grogues de freixes i lledoners, d’aurons i pollancres, de verns i castanyers. Finalment, la tardor ha arribat. Amb el paroxisme del canvi climàtic gairebé ja no l’esperàvem. La seva característica ambigüitat ens meravella.
La tardor acostuma a ser dolça sobretot a primera hora de la tarda, quan el sol se’n va cap a la posta amb un esclat de mel i mantega; però, quan arriba la fosca, ens assalta amb una fredor antipàtica. Aquesta ambigüitat de la tardor, ara amable, ara hostil, ha servit als poetes per descriure el procés del desamor. La tardor s’assembla a la lenta pèrdua de la passió en el camí de la ruptura hivernal. En una cèlebre cançó, el poeta Jacques Prévert veient caure per la finestra les fulles mortes pensa en “aquells dies feliços” d’estiu, que la tardor condemna “sense fer soroll”. Musicada per Joseph Kosma i cantada per Yves Montand, Les feuilles mortes ha estat versionada mil vegades. Amb lletra molt simplificada, Autumn leaves es va convertir en un estàndard del jazz. Mentre veu caure les fulles roges o daurades, ell enyora els petons d’estiu perduts.
La cançó de Prévert agradava molt els poetes de la generació dels cinquanta, segons explica Gil de Biedma. Segur que va influir en “Cambra de tardor”, el poema més sensual de Gabriel Ferrater. Dos amants xiuxiuegen al llit. La persiana, entreoberta, deixa passar trenta-set ratlles (“horitzons”) de llum exterior. Una llum que s’apaga: “Era color de mel i ara és color d’olor de poma”. Que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa, pensa ell. Ella, en canvi, està més pendent de les rialles dels paletes que se senten a l’altra banda de la finestra. En aquest poema, les fulles de la tardor són com les veus de fora, que van segrestant la passió fins que l’enterren. “Encara tens la pell mig del sol mig de la lluna”, diu el poeta, contemplant-la. L’ambigüitat. El sol perdut encara brilla a la pell d’ella, ja setinada també per la plata lunar. La ruptura, la nit, la mort. S’acosta l’hivern, metàfora dels finals.c
Que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa, escriu Ferrater