Espanya, el plató més barat per a les sèries
El sector local és capaç de generar produccions de gran qualitat a un cost mínim en comparació amb mercats més desenvolupats
La figura del showrunner, creador de sèries televisives que sovint combina les tasques de productor executiu i guionista principal, va arribar tard a Espanya, fet que durant un temps va frenar aquest negoci. Malgrat que, a escala creativa, el moment actual és excel·lent, en el pla comercial, el país és conegut pel barat que resulta treballar aquí, en comparació amb els mercats del nostre entorn. Un llibre publicat recentment per l’editorial valenciana Tirant mostra aquestes claus.
A la primera part d’aquesta obra col·lectiva, Javier Olivares, impulsor juntament amb el seu germà Pablo d’El ministerio del tiempo, es pregunta si hi va haver abans altres èpoques daurades. Ho fa perquè al volum La nueva edad de oro de las series de ficción en España es dona a entendre que sí. La seva resposta és dual: comercialment i internacionalment, no... encara que sí creativament. La primera fase de glòria es va localitzar a TVE i la van propiciar autors com Chicho Ibáñez Serrador, Jaime de Armiñán, Ana Diosdado, Antonio Larreta o Manolo Matji.
Van destacar llavors títols com Historias para no dormir, Curro Jiménez, Los gozos y las sombras, Fortunata y Jacinta, Anillos de oro, Turno de guardia... O una fita com La cabina, d’Antonio Mercero, primer premi Emmy espanyol, el 1973, molt abans que La casa de papel i amb la influència declarada de Charlie Brooker, el cervell darrere de Black Mirror. Per a Olivares, “el nivell mostrat” no era gaire lluny “del que llavors tenia la BBC, una màquina de fer ficció imbatible”.
La segona edat d’or va ser després de l’aparició dels canals privats. Hi va haver apostes de qualitat i prestigi com Padre coraje i Vientos de agua, i fenòmens socials com Médico de familia, La casa de los líos, Los ladrones van a la oficina, Farmacia de guardia, Periodistas, El comisario, Los Serrano, Policías, El barco, Los hombres de Paco, El internado i Aquí no hay quien viva, munició de gran calibre per lluitar per les audiències.
En aquell instant va ser quan “es va perdre autoria” a Espanya. A finals dels vuitanta i principis dels noranta, el showrunner era “clau” en el desenvolupament de sèries als Estats Units i la Gran Bretanya, explica Javier Olivares, creador d’altres èxits com Isabel, Victor Ros, Si fueras tú o Atrapa un ladrón. Però, aquí, prevalia el lema “el que funciona no es toca”: capítols de 70 minuts per a tots els públics, farcits de clixés i personatges arquetípics que s’expressaven amb un llenguatge simple.
L’avenç tecnològic era imparable, les audiències es fragmentaven i propostes com Vis a vis o La casa de papel cridaven l’atenció a l’estranger, també dels pirates, que van arribar a subtitular El ministerio del tiempo en 15 idiomes, inclosos el xinès i el rus. Mentrestant, els nord-americans s’avançaven als espanyols pel que fa a la conquesta del mercat hispà i una plataforma pròpia com Filmin patia un cert menysteniment.
Sigui com sigui, ara per ara les sèries s’han convertit en el motor de canvi de la indústria audiovisual espanyola. S’han beneficiat i, alhora, han afavorit la transformació dels hàbits de consum del públic. Els sistemes de vídeo sota demanda i el recanvi generacional dels autors han marcat formats, temes i propostes narratives, com coincideixen a assenyalar el professor Nicolás Grijalba de la Calle (Universitat Nebrija) i
Daniel Écija, multipremiat showrunner, responsable, entre d’altres, de Médico de familia, La valla o Deudas.
Aquesta activitat suposa un 28% dels beneficis obtinguts pel sector cultural, segons les dades del Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme. Per aquesta raó, el Govern central va presentar el 2021 un pla estratègic, titulat Espanya Hub Audiovisual d’Europa, en què es parava una atenció especial a la ficció televisiva. Els seus objectius són convertir el país en un plató preferent, promoure la competitivitat de les empreses i reduir la bretxa de gènere. Per això, se li estan destinant 1.600 milions d’euros.
En una investigació de l’Observatori Audiovisual Europeu s’apunta que tant als Estats Units com al nostre continent es van emetre aproximadament 500 sèries originals en prime time el 2019. Les nacions europees són ja fonamentals en el creixement de la indústria, d’acord amb l’exposat en aquest document, en què també se subratlla que el gènere predominant és el drama, amb temporades i capítols que cada vegada són més curts.
L’Executiu va presentar l’any 2021 un pla estratègic en què es para una atenció especial a la ficció televisiva