El capellà ruandès de Camprodon
El 2015 es va oficiar com a sacerdot i ha estat a Santpedor, Igualada i Sant Vicenç de Castellet
Quan va començar la guerra civil a Ruanda i el genocidi de després de tutsis i hutus moderats, el protagonista d’aquesta història era un nen. “Ho recordo gairebé de tot, com si fos ahir; les enormes atrocitats comeses, gent matant els veïns...”, explica, sense voler burxar gaire la ferida d’una guerra que continua sense entendre.
Jean de Dieu Ndizeye va néixer fa 43 anys, en un poble a prop de la capital, Kigali, i els últims nou ha oficiat missa en diferents parròquies de les comarques de l’interior de Catalunya. L’última destinació, on va arribar fa tot just un any, és Camprodon. Com passa amb la majoria de rectors de Catalunya, la feina se li multiplica. També s’encarrega de les parròquies de Llanars i de Molló i de la dels veïnats de Beget, Rocabruna i Bolós. Ndizeye es va oficiar com a sacerdot el 2015 a Barcelona, després d’acabar els estudis al Seminari Major Interdiocesà.
Hi va arribar als 31 anys, després de rebre al seminari de Ruanda on va començar els estudis la visita d’un missioner català que ja havia col·laborat amb l’Església ruandesa. “Va dir que a Catalunya hi faltaven vocacions i que va proposar al bisbe si hi podia enviar capellans; a mi em va interessar des del primer moment”, explica Ndizeye, que no havia sortit mai del continent africà. El seu cas no és únic al bisbat de Vic, a què pertany l’església de Santa Maria de Camprodon. Un de cada quatre capellans d’aquesta diòcesi són estrangers, i Ruanda és el país amb més religiosos. Segons dades del bisbat de Vic, hi ha 21 preveres ruandesos. “Jo vaig ser dels primers que hi van arribar, i quan van veure que ens hi adaptàvem, el bisbe de Vic se’n va anar a Ruanda per establir-hi alguna mena de col·laboració, perquè capellans ruandesos poguessin venir a exercir o estudiar a Catalunya”, afirma Ndizeye.
El vincle amb Catalunya l’ha viscut des del bressol. Va ser batejat per un mossèn català de Santpedor que formava part de la comunitat de missioners catalans que als setanta estaven a Ruanda. “Els mossens que jo vaig conèixer de petit eren blancs i catalans; els meus pares eren molt creients i els ajudaven”, recorda Ndizeye, que diu que va rebre la crida de Déu als 22 anys, quan treballava en un orfenat del seu país per cuidar nens.
Santpedor va ser, curiosament, la primera destinació, després de ser ordenat. Hi va exercir de vicari quatre mesos. Sant Vicenç de Castellet, Igualada i ara les sis parròquies de la comarca del Ripollès formen part del currículum d’aquest rector. “D’entrada, sempre hi ha una certa distància i recels, al principi et miren amb estranyesa, però a poc a poc et van agafant confiança”, assenyala Joan de Déu, que és com es fa dir a Catalunya.
Les diferències amb el seu país natal són notables, apunta. Però s’ha acostumat a veure pocs fidels a l’església, pocs seminaristes al seminari –“a Ruanda n’hi ha tants que n’han de fer una selecció”, assegura–, oficis menys festius i poca presència de gent jove a missa.
“Cal fer una revolució en aquest sentit, que els joves tinguin la seva missa; la gent gran té unes idees prefixades i és reticent a canviar certes coses de la litúrgia; però no hi ha prou capellans...”, lamenta Ndizeye, que diu que quan visita cada any el seu país natal té sentiments enfrontats. “Hi vivia bé, estava acostumat a aquella vida; però ara pateixo per ells; no tenen res, però sobreviuen”, assegura.
Al bisbat de Vic hi ha 21 mossens del país africà; de fet, un de cada quatre de la diòcesi són estrangers