Ai! Les traduccions
En la llengua francesa hi trobem l’expressió “une hirondelle ne fait pas le printemps”, expressió que un bon traductor no traduirà mai literalment, dient “una oreneta no fa primavera”, sinó que dirà “una flor no fa primavera” o, potser, “una oreneta no fa estiu”. Voilà, el vast món de la traducció. I és que tota traducció és una interpretació del text original que vol conservar el sentit, més enllà de la literalitat de les paraules. Dic això a propòsit de la constatació d’un augment en la traducció de textos religiosos, especialment bíblics, que no recalquen el sentit religiós del text, sinó el literari, el cultural o l’històric. Ho manifestava, entre d’altres, un extens article d’Álvaro Colomer al suplement Cultura/s de La Vanguardia, amb el títol “I Déu es va adaptar als lectors”, del 29 d’octubre. Es constata com alguns editors volen alliberar els textos bíblics del seu sentit religiós per adaptar-los a nous lectors que moltes vegades ni tan sols són creients. De fet, convé recordar que trenta milions de persones compren anualment un exemplar de la Bíblia en algun racó del planeta.
Una cosa és interpretar i l’altra adaptar. La interpretació és legítima i necessària. L’adaptació és qüestionable i pot ser, fins i tot, perversa. És cert que un text com el de la Bíblia pot ser objecte de diversitat de lectures, com qualsevol text clàssic, però quan es llegeix la Bíblia no es pot ignorar que es tracta d’un text religiós. Obviar aquesta característica essencial és desvirtuar l’obra i fer-ne desaparèixer l’original sentit. L’interès de la Bíblia –com el de qualsevol obra clàssica– es troba en allò que diu i en com ho diu, perquè enlloc més es diu allò que allà s’hi diu.
És necessari proposar noves traduccions per actualitzar el llenguatge i fer-lo més proper al lector contemporani, com ho va saber fer el magnífic equip de traducció de la Bíblia Catalana Interconfessional. Però també cal ser curós amb aquelles adaptacions que converteixen la Bíblia en una cosa allunyada de l’original. En aquest sentit, el mateix article recull unes paraules de Josep Batalla –que prepara una traducció dels Salms– en què mostra la seva desconfiança envers les versions laiques que s’estan publicant: “Ara està de moda utilitzar el terme Déu venjatiu per referir-se al Déu de l’Antic Testament, quan la paraula hebrea original no parla mai de “revenja”, sinó que s’hauria de traduir com a Déu vindicatiu, en el sentit que exigeix. “Desgraciadament –afirma Batalla–, la mala traducció és la que s’està imposant i el significat de les Escriptures està sent traït”.
També hi ha versions litúrgiques dels textos bíblics que són poc adequades. Per exemple, quan es tradueix la paraula talent pel terme milió. És una mala interpretació, perquè el sentit del terme talent no es correspon al sentit del terme milió, com sí que es corresponia el sentit del terme flor al de oreneta. No és el text el que s’ha de fer contemporani del lector, sinó el lector el que s’ha de fer contemporani del text. Només així deixarem que el text ens parli i ens digui coses, sense necessitat de manipular-lo per fer-lo més atractiu.
La interpretació és legítima i necessària; l’adaptació és qüestionable