Més enllà de Càritas
En ocasió de la jornada de Germanor, l’arxidiòcesi de Barcelona va fer públiques dades sobre l’activitat realitzada durant l’últim any. Limito la referència a l’activitat caritativa i assistencial. En total es van assistir 470.317 persones en 730 centres. La resta de bisbats de Catalunya o d’Espanya podrien oferir dades similars, en proporció amb la seva demografia.
La tasca assistencial no és la més important a l’Església ni la seva funció principal, i, tot i això, és espectacular, començant per la de Càritas i Mans Unides. A totes les parròquies i centres catòlics es desenvolupa una gran tasca social, que en la major part de casos no sol publicitar-se.
Tota aquesta activitat “organitzada”, malgrat que és enorme, no reflecteix totalment la tasca cristiana assistencial en la nostra societat, perquè són molts els que col·laboren en organitzacions no confessionals, o fins i tot les impulsen, a títol personal, sense representar l’Església però moguts per la seva consciència cristiana. En conec bastants a organitzacions com Creu Roja, Acció Contra la Fam, Banc dels Aliments i moltes d’altres, incloenthi entitats petites a escala de poble o barri. Això no comptabilitza en el balanç de l’acció de l’Església, però hi és. Es donen casos fins i tot xocants, com un que va tenir lloc a Itàlia. Davant un problema social, una entitat que treballava en aquell camp es va mobilitzar per resoldre’l, i diverses institucions i grups catòlics van prendre posició oferint el seu suport. Alguns van expressar la seva estranyesa i gairebé rebuig pel fet que, mentre d’altres “es mullaven”, l’Opus Dei no es pronunciava. El president de l’entitat que treballava en el camp assistencial i que era el principal promotor de l’acció solidària va explicar: “Jo soc de l’Opus Dei, però treballo en aquesta iniciativa a títol personal, no representant la institució o l’Església”. Una cosa similar es podria aplicar a un bon nombre de cristians en els àmbits més diversos. Són molts els que, portats pel desig
d’ajudar els altres, no esperen que el seu bisbe els digui d’actuar.
No és sobrer recordar, d’altra banda, que les obres de misericòrdia no es limiten als ajuts materials. També n’hi ha d’“espirituals”, com ensenyar al que no sap, corregir l’equivocat, consolar el trist, perdonar, etc., i en això els cristians s’emporten la palma.
Avui l’atenció assistencial es canalitza gairebé en la seva totalitat a través d’organitzacions, encara que siguin petites com una parròquia o un centre social, i és bo que sigui així en nom d’una eficàcia més gran i d’arribar a tots o a la majoria de necessitats. Gairebé s’ha perdut, tot i això, una actuació familiar directa. Pares o avis que, amb els seus fills i nets, anaven a un habitatge, o a una barraca, de gent pobra i els portaven alguns aliments, roba o unes llaminadures. No era la solució a l’escassetat dels pobres, però aportava detalls de tracte humà, i resultava molt pedagògic per als fills o nets de les famílies visitants, que prenien consciència en directe de la pobresa d’altres i del deure d’actuar per posar-hi remei.
No seria sobrer recuperar aquest costum d’altres èpoques.
La tasca assistencial no és la principal de l’Església, però és espectacular