Modern i franquista
El Col·legi de Metges, al passeig de la Bonanova de Barcelona, és un edifici singular, de volumetria descomposta. En comptes de ser un cos prismàtic a l’ús, amb façana vertical, superposa diversos blocs horitzontals, que semblen volar els uns sobre els altres. I no per caprici, sinó perquè els autors, Robert Terradas Via i Jordi Adroer, van considerar que el seu edifici havia d’expressar les diferents funcions que allotja. Hi va haver precedents formals il·lustres, com ara el monument a Rosa Luxemburg (1926) de Mies. Però, quan es va edificar (1964-1968), el Col·legi de Metges va sorprendre. El seu alçat del carrer Vilana anticipa l’alçat frontal del New Museum (2007) de Nova York.
Robert Terradas Muntañola, fill de Terradas Via, i Ignacio Paricio acaben de publicar una monografia sobre aquest edifici barceloní. Hi recorden altres obres apreciables de Terradas, com la seu d’Enmasa, els habitatges al carrer Rosselló o l’Escola d’Enginyers Industrials (amb una airosa marquesina), a més de la seva tasca modernitzadora com a director de l’Escola d’Arquitectura. I, alhora, lamenten el menysteniment que va patir Terradas en diverses antologies locals d’arquitectura moderna –no en totes– i se suggereixen hipòtesis que ho explicarien, començant pel seu rol com a alt funcionari del règim franquista. Aquest llibre, ben documentat, reivindica doncs sense embuts un bon arquitecte, malgrat les seves rèmores polítiques.
Aquest cas ens convida a separar, una vegada més, el valor cultural d’una obra de l’orientació política del seu creador. Vell debat, per cert. El catalanisme de pedra picada no va perdonar mai a Josep Pla certes connexions franquistes, de manera que aquest autor es va haver de consolar amb el reconeixement popular. Céline va ser també un autor d’èxit, malgrat el seu antisemitisme. Arquitectes com Coderch o Terragni van sintonitzar o van col·laborar amb dictadures, però ningú no en va discutir l’excel·lència.
Tot això ens porta a pensar que darrere de certes cancel·lacions avant la lettre es van poder amagar, a més de la imprescindible defensa de la democràcia, misèries gremials. En tot col·lectiu hi ha líders disposats a donar o negar certificats de bona conducta. La manera en què es comporten perjudica de vegades obres dignes d’estima. I això és un error.
“El temps ens donarà la raó, som al costat correcte de la història”, deien alguns companys d’universitat, militants de partits comunistes no gaire democràtics. Amb aquesta convicció, pontificaven sobre el que estava bé i el que no. Però la història fa el que vol: de vegades acaba diluint les doctrines. Perquè una cosa és l’excel·lència creativa i una altra el seny polític. Es pot tenir la primera i no la segona. Però no per això una obra excel·lent perdrà un bri de la seva qualitat.
El valor cultural d’una obra ha d’estar per sobre de l’orientació política de l’autor