‘L’arxiduc’ i la postveritat
L’òpera de Carme Riera divideix el públic mallorquí a Palma
Quan Carme Riera va publicar fa un lustre la magnífica novel·la L’arxiduc, l’impacte que va causar en molts mallorquins la invenció sobre la vida del tan icònic Lluís Salvador d’Àustria-Toscana –a qui convertia en un espia al servei de l’emperador Francesc Josep, el seu cosí, a més d’en un enamoradís bisexual amb ascendència sobre els seus súbdits– va quedar perfectament mitigat pel lirisme amb què l’acadèmica de les lletres permetia al noble expressar-se en unes suposades memòries propenses a la postveritat.
A la novel·la, el conegut com l’arxiduc hippy repassa la seva vida, remordiments i passions, i evoca el seu amor per Mallorca, que n’ha estudiat la naturalesa i la gent a fons... Ah, Miramar! La idea que a posteriori va tenir Riera de convertir la faula en una òpera va seduir sense remei el compositor Antonio Parera Fons, i també el Govern de les Illes Balears, que la produeix amb un pressupost de 400.000 euros i la implicació de la Simfònica de Balears i el Cor del Teatre Principal. Aquest divendres es va fer l’estrena al teatre de Palma, on s’havien citat les forces vives de l’illa, començant per la presidenta del Govern balear, Francina Armengol.
Però malgrat les tres hores de música amb factura descriptivocinematogràfica i una sublim escriptura per a cors, el llibret de la mateixa Riera peca de pla. Centrada en la culpa i el desig sexual, tota l’òpera és una angoixa freudiana que redueix el personatge –un benefactor per als illencs– en un ésser més depravat que no pas sensible. El muntatge de Paco Azorín manté l’atenció en la primera part, quan l’arxiduc –el tenor David Alegret l’interpreta de jove, i el baríton José Antonio López, ja de gran– lamenta no haver salvat el seu nebot Rodolf, hereu de l’imperi, de ser assassinat pels mateixos per les seves idees oberturistes. I ídem amb el següent successor, Francesc Ferran, a Sarajevo, cosa que desencadena la Gran Guerra. Però la segona part, una llarga i grollera gresca llibertina amb un grouchesc Freud pel mig, reclama la bona voluntat de l’espectador i la seva indulgència.
D’aquí les reaccions dispars a la sortida. “Jo no he vingut perquè m’imposin judicis de valor a cullerades”, deia un entès en òpera. Al seu costat, una dona que no sol trepitjar-la, qualificava el muntatge de meravellós, però hi trobava a faltar “més melodia i una ària amb què poder gaudir”.c