Mare busca filla
Tocar mare Autoria: Marta Barceló Direcció: Jordi Casanovas Intèrprets: Lluïsa Castell i Georgina Latre Lloc i data: Sala Beckett (11/XI/2022)
Marta Barceló sembla reivindicar-se com a autora en un teatre d’emocions, d’intimitat i de drames comuns. Una dramatúrgia que col·loca les persones al centre. Fins i tot enmig de la catàstrofe col·lectiva, com a Zona inundable –obra que fa un mes va presentar al TNC–, s’imposa el relat personal d’encarar el dolor de la pèrdua. A Tocar mare es parla de solitud i de com utilitzar els mètodes del sistema capitalista per solucionar aquest tràngol quan es fa insuportable. Un contracte d’obra i servei per establir una relació maternofilial.
Només fa falta posar un anunci tan inusual com el que Bette Davis va posar el 1962 per sortir de l’atur i algú disposat a satisfer aquella necessitat com la que presentava Fernando León de Aranoa a Família. Una ficció no tan llunyana de la realitat si fem cas de les notícies que arriben de la Xina o el Japó sobre parentius de lloguer. Un punt de partida interessant que Barceló secciona en escenes no lineals en el temps per saltar entre les diverses fases d’una relació que evoluciona emocionalment cap al previsible, com si la naturalesa humana estigués predeterminada a ser fidel a si mateixa. Especialment, quan la transformació dels dos personatges protagonistes es planteja com un triomf dels bons sentiments, capaços de fer caure totes les cuirasses d’una vida ferida des de la infantesa.
En aquest camí cap a la reconciliació hi ha moments per a l’humor, la tendresa, la tristesa i la ràbia. I també per a una implícita reivindicació de la figura maternal, natural o subrogada. Jordi Casanovas dirigeix la funció amb ofici, que és segurament el tarannà artístic que millor serveix a aquest material dramàtic. Una direcció que deixa que flueixin les situacions i s’expandeixin les interpretacions de Lluïsa Castell (Esperança, la dona gran) i Georgina Latre (Empar, la dona jove). Mare i filla. Potser on més es nota la seva mà és en el control que exerceix sobre el grau emocional de les dues actrius. Amb un text prou carregat de sentimentalitat, Casanovas prefereix que les interpretacions tinguin un aire de latent distància, com si el personatges es mesuressin constantment en una avaluació mútua de la seva realitat i les seves possibilitats. Emocions subjectes però no negades o ocultes que aporten una qualitat específica al treball de Castell i Latre. Sobretot Castell, que assumeix la responsabilitat del personatge que empeny, calibra, observa i espera. El caràcter motor que ella assumeix amb la naturalitat que sempre sap portar a l’escenari.c