De l’angoixa personal a l’eufòria global
Messi iguala els vuit gols i els 21 partits de Maradona als Mundials
Poques coses a la vida hi ha segures. Segons Thomas Jefferson, hi ha dos fenòmens inexorables: la mort i Hisenda. Caldria afegir-hi l’esquerra de Leo Messi, capaç d’obrir el marcador en els dos partits de l’Argentina a Qatar. La bota esquerra del deu –sense turmell inflamat– és la millor brúixola, la que marca el camí, és un atrapa-somnis, la que té la clau de la glòria, la que pot obrir els mars i, fins i tot, regar el desert del golf per a l’albiceleste.
Les aficions de l’Argentina i Mèxic estan predisposades a la histèria i a l’angoixa. No és estrany que sempre estiguin a punt del plorar o que facin apologia del sanglot. “No ploris per mi, Argentina”, és la cançó del discurs d’Evita Perón als descamisats l musical. “Canta i no ploris”, entonen els aficionats mexicans. I aquell nus a la gola, aquell pit oprimit, aquell llagrimall que es mou a punt d’emocionar-se va sobrevolar l’estadi de Lusail. En l’ambient s’entreveia la tensió. Mentre que al camp, el joc era físic, proliferaven els xocs, es protestava tot, les interrupcions se succeïen i el nerviosisme s’apoderava dels dos equips, més pendents de l’àrbitre que de la pilota.
A Messi va avorrir el partit, que era lleig, carregós, sense continuïtat. Al minut 50, les estadístiques reflectien 20 faltes, 12 de mexicanes. Així era el matx quan Di María va trobar Messi en tres quarts. Era una de les primeres vegades que Héctor Herrera s’havia despistat i havia deixat descoberta la frontal. I el deu ho va tenir clar. Va controlar, va aixecar el cap i va carregar la cama esquerra per ajustar la pilota a la base del pal. La pilota, com si fos teledirigida, va superar un mar de cames, va esquivar els obstacles, ningú no la va tocar ni la va poder desviar i va deixar en estèril l’estirada d’Ochoa.
No era un gol qualsevol. Era la vuitena diana de Messi als Mundials, les mateixes que Maradona, la nit que va arribar als 21 partits que va jugar el Pelusa. Això sí, tots els de Leo han arribat a la fase de grups, cap –de moment– a les eliminatòries, a diferència del Diego.
L’1-0 va ser un interruptor. Pablo Aimar, segon tècnic, estava desbordat a la banqueta. A la grada, la gent es va desfermar. De l’angoixa personal es va passar a l’eufòria global.
A l’altra bàndol, a la banqueta, Gerardo Martino, de Rosario com Messi, ídol de Newell’s, exseleccionador de l’albiceleste que va perdre dues finals als penals. Si Mèxic hagués guanyat l’Argentina, al Tata li hauria tocat viure un malson, quan tornés al seu país, semblant al de Moacir Barbosa, el porter brasiler al Mundial del 1950 que van culpar del maracanaço iaquino van deixar oblidar mai el deshonor. El 1993 va voler visitar la canarinha abans de volar als Estats Units i el van fer fora de mala manera, sense poder accedir a les instal·lacions. El gol de Messi també va fer un favor a Martino, encara que ara mateix no ho sàpiga ni ho entengui el tècnic, ja a la corda fluixa a Mèxic.c
L’esquerra de Leo té la clau de la glòria, pot obrir els mars i, fins i tot, regar el desert del golf