Un parèntesi de llum i de color
Abandonin aquest article immediatament si esperen d’ell una anàlisi sociopolítica profunda sobre Qatar amb tan sols una setmana d’estada per cobrir el Mundial, és a dir, anant d’un costat cap a un altre sense separar gaire la vista i les mans de l’ordinador. De la mateixa manera que no li demanarien a un reporter qatarià que en una setmana, enviat a Barcelona amb la missió de fer ressenyes sobre un gran esdeveniment esportiu, els expliqués en set dies de visita la situació social i política espanyola o catalana (pobre individu), jo em proposo aquí de parlar només del que veig. De coses tan profundes com la següent: si aquí a Qatar el cap de setmana és divendres i dissabte, el nostre dilluns és el seu diumenge i, el nostre dijous, el seu divendres? (Continuo pensant en el reporter qatarià, ara fugint cap al Pirineu, estressat per l’impossible encàrrec encomanat, comprant-se una tenda de campanya al Decathlon, coneixent amb el temps una catalana i, després de set anys, que no set dies, de feliç convivència i matrimoni, sentint-se incapaç encara d’explicar raonablement els insondables misteris del forat negre polític català).
A més, senyores i senyors, en un Mundial, com a les fotos d’Instagram, res no és el que sembla. Un enorme parèntesi s’obre per maquillar els (dolents) costums locals, donar cabuda a milions de visitants d’altres països i donar una imatge fictícia que no sempre cola. Tot es distorsiona. Recorden el Mundial de Rússia? Vaig ser-hi tres setmanes i allò semblava Disneylàndia. Ni una paraula sobre el tracte vexatori que se li donava (i se li dona) a la comunitat gai i unes quantes línies per quedar bé sobre els tics dictatorials de Putin i la seva persecució a qualsevol element opositor. Avui bombardeja Ucraïna i flirteja amb la possibilitat d’una III Guerra Mundial.
Recorden Barcelona 92? Allò era un festival les 24 hores del dia. Un altre gran parèntesi, aquell. Diferències entre aquella Barcelona i aquesta Doha? Moltes. A les tres de la matinada, aquí pots anar al súper, tallarte els cabells o rentar el cotxe. I, de sexe i alcohol, doncs poques notícies. El que em porta a formular la gran pregunta d’aquesta Copa del Món: “Un Mundial és un Mundial sense els anglesos beguts tirant-se cadires?”.
Vivim en un món cínic. Ho hauríem de saber, arribats a aquest punt del partit.
Potser per això a mi m’han commogut les històries genuïnes, a Qatar. Els jugadors de l’Iran jugant-se-la de debò i després fent un partit de futbol meravellós contra Gal·les. L’esbroncada al descans d’Hervé Renard, tècnic de l’Aràbia Saudita, motivant els seus jugadors, molt més que el príncep Muhammad bin Salman regalant-los un Rolls Royce a cadascú per guanyar a l’Argentina.
Els diners del golf Pèrsic, els qatarians, en aquest cas, van comprar el Mundial. Això ja ho sabíem. Però si fins i tot ens van dir que seria sostenible! No havia vist tal malbaratament d’energia en la meva vida. Aires condicionats a 17 graus de temperatura a tota castanya amb 23 fora i més llums que a Vigo.
El gran parèntesi de llum i de color. Ens queda el futbol, que no és poca cosa.
La gran pregunta: “Un Mundial és un Mundial sense els anglesos beguts tirant-se cadires?”