Messi i les incompatibilitats
El futbol professional admet una laxitud moral que en molts altres àmbits de la societat es consideren inadmissibles. En l’economia i en la política, rebre diners d’un competidor o d’algú a qui es regularà està fins i tot penat.
Leo Messi, l’estrella més rutilant del futbol mundial de l’última dècada i ídol perenne de l’afició blaugrana, dimarts va ser el protagonista d’una situació conflictiva realment especial. El capità de la selecció argentina es va enfrontar a l’equip de l’Aràbia Saudita i, contra tot pronòstic, l’aspirant a aconseguir el ceptre del futbol mundial va perdre contra el combinat del país del gegant del golf pèrsic, un combinat que s’espavila en els nivells més baixos de la competència futbolística mundial. Una autèntica hecatombe psicoanalítica a l’Argentina; una celebració com poques a l’Aràbia Saudita, amb dia oficial festiu i regal d’un Rolls Royce a cada jugador de la selecció, gentilesa del príncep hereu Mohammed bin Salman, l’home fort del règim.
El que crida l’atenció de la situació és que Messi té firmat un gran contracte de promoció amb el Regne de l’Aràbia Saudita que segons algunes fonts superaria els sis milions de dòlars anuals. És a dir, que el líder de l’albiceleste té el que probablement deu ser el seu principal contracte econòmic, només superat pel que té firmat amb el PSG francès, amb l’Estat de l’equip amb el qual va rivalitzar al terreny de joc.
En una altra escala, podria portar-se a col·lació el cas del barcelonista Gerard Piqué, el defensa que sempre s’ha desenvolupat amb facilitat en l’opac territori en què conflueixen l’amor al club i els negocis. En aquest cas pels seus negocis amb el president de la Federació espanyola de futbol, Luis Rubiales, perquè diversos clubs espanyols, incloent-hi el Barça en què militava, juguessin a l’Aràbia Saudita, sempre el mateix pagador, a canvi de comissions multimilionàries. En aquest cas, la nova llei de l’esport, aprovada aquest mateix mes, sembla que ja no permet aquest tipus de jugades.
No es tracta de posar en dubte la integritat moral del jugador de Rosario, que ningú no va semblar veure desganat durant el partit, si no de subratllar les diferències que la societat estableix a l’hora de regular o escrutar el comportament dels personatges públics.
Per a la majoria dels aficionats al futbol, incloent-hi també els milions d’argentins que viuen pendents dels resultats de la seva selecció a Qatar, cobrar de l’Aràbia Saudita i jugar un partit oficial
en contra seu amb prou feines no desperta dubtes sobre la coherència del protagonista. No es planteja incompatibilitat, ni formal ni aparent. Ni de bon tros legal.
En gairebé qualsevol altre àmbit de la vida pública aquesta classe de situacions serien inacceptables. És imaginable que el president o directiu d’una companyia cobrés fortunes d’una firma competidora? O, en la política, qui acceptaria que un legislador rebés quantitats ingents de diners d’un operador amb interessos en la matèria sobre la qual decidirà el polític en qüestió?
Els aficionats al futbol donen proves manifestes d’insuperable candidesa tan bon punt creuen el llindar del camp de futbol o es posen còmodes a la butaca davant de la pantalla de la televisió. La passió i l’emoció no deixen espai per a res més, actitud que posa de manifest que en alguns aspectes la humanitat encara és molt ingènua. La majoria semblen pensar que és inimaginable que l’autòcrata saudita cometi la fellonia de pressionar una estrella de la pilota perquè redueixi el seu rendiment esportiu fins a l’extrem de posar en perill la victòria de la seva selecció.
És possible que uns quants llestos facin grans negocis o emprenguin grans campanyes de rentat d’imatge aprofitant l’entrega emocional de les aficions i la seva necessitat d’identificar-se amb alguna cosa superior en aquesta època de grans frustracions socials i pèrdua de la identitat davant una transformació en què no acaben d’encaixar. També en la política, els seus protagonistes aprofiten determinats èxits esportius per associar-hi la seva imatge i barrejar-hi els seus missatges electorals, moltes vegades limítrofs amb el populisme.
Com a activitat econòmica, el futbol és abans que res un gran negoci que busca generar quantitats creixents d’ingressos, que es transformen en beneficis per als diferents operadors, futbolistes en primer lloc. Però també clubs, operadores televisives, directius, executius dels organismes internacionals, espònsors i anunciants o fabricants de material esportiu. Una activitat milmilionària exercida en moltes ocasions en condicions monopolístiques. I encara es permeten llicències que estan a l’abast d’uns quants elegits. Però, precisament en vista de la transcendència de l’assumpte, regular-les i controlar-les hauria de ser motiu de més atenció reguladora per part dels poders públics.
Aquesta mateixa setmana, per posar un exemple amb algunes connotacions pròximes a l’assumpte, Transports de Londres, l’autoritat local que regula taxis, autobusos i metro de la capital britànica, ha prohibit la publicitat de Qatar als serveis públics en qüestió. La política de drets humans i les lleis repressives en l’àmbit LGTBI i els treballadors emigrants de l’emirat han estat el desencadenant de la decisió, a instàncies de l’alcalde de la capital. Una mesura que tindrà conseqüències, segons informava el Financial Times, ja que Qatar ha anunciat que posa en revisió les seves inversions a Londres. Com és ben sabut, l’emirat on actualment es desenvolupa el Mundial de Futbol és un inversor internacional de gran pes. A Londres posseeix, entre altres actius, els emblemàtics grans magatzems Harrods i el macrocentre de negocis Canary Wharf.
Segons la mateixa font, els representants de Qatar han manifestat el seu desconcert argumentant que “accepta publicitat de la Unió dels Emirats Àrabs i de l’Aràbia Saudita i té interessos comercials a la Xina, però no hi ha indicis que aquests acords es cancel·laran”. Un debat que promet més episodis.
Al futbol es permet tot: juguen estrelles pagades per l’Estat de la selecció rival
Transports de Londres ha prohibit la publicitat de Qatar a taxis, busos i metro