“La policia em va tractar pitjor sabent que filmava sobre els rohingyes”
Toru Kubota estava filmant una protesta contra la junta militar de Birmània quan la policia de paisà el va detenir. Després de gairebé quatre mesos a presó –després de rebre una condemna de 10 anys per incitar a la dissidència i violar les lleis de telecomunicacions i immigració–, la junta l’ha amnistiat i ha pogut tornar al seu país natal, el Japó. Amb els seus documentals Prayer in Peace (Pregària en pau) i Empathy Trip (Viatge a l’empatia), Kubota va mostrar durant anys la dura situació de la població rohingya a Birmània, cosa que li va costar un tracte pitjor per part de la policia.
Una setmana després de ser alliberat, assegura que se sent “responsable” pels presos birmans que encara pateixen tortures dins de la presó d’Insein i està decidit a continuar treballant per ajudar els que pateixen la repressió posterior al cop d’Estat que l’1 de febrer del 2021 va arrasar el país.
Per què va decidir filmar aquella protesta el 30 de juliol?
Sabia que les protestes són els llocs més perillosos per filmar, per això em vaig autoimposar la regla de mantenir-me’n allunyat. Però quan vaig arribar a Naypyidaw (la capital) vaig notar un ambient molt estrany. La violència és molt visible als pobles, on persisteixen els atacs aeris, però a la capital semblava com si no hagués passat res. Volia mostrar com les autoritats estan silenciant la gent a la ciutat.
Creu que la seva detenció va ser planejada?
La policia va entrar a revisar els passaports dels hostes de l’hotel on m’allotjava uns dies abans d’arrestar-me, però només volien comprovar si hi havia algú contrari a la junta amagat per preparar un atac. Els propietaris de l’hotel van dir que era un comportament habitual. Jo no els vaig dir que era periodista, i per això crec que em van arrestar en l’acte.
Com van ser aquests tres mesos i mig a la presó?
El pitjor era el buit del temps; no hi havia res a fer. Em van entaforar en una cel·la que semblava una caixa sense finestres. Dormia a sobre d’un tros de fusta i tenia un forat a terra com a vàter; era tot el que tenia. Però no em queixo, perquè el meu nivell de vida era millor que el de la majoria de ciutadans birmans. Aquells mesos era habitual sentir gent que era torturada, bombardejos, trets, sobretot de nit.
Vol dir que va tenir un tracte de favor pel fet de ser estranger? Sí. Una setmana després de la sentència vaig poder fer una trucada a l’ambaixada japonesa i la meva família, tot i que sempre hi havia algú traduint les meves converses al birmà per mantenir registres. Però hauria estat més torturat si hagués estat ciutadà birmà. Alguns presoners es van resistir quan se’ls va exigir de facilitar el codi d’accés del seu telèfon mòbil, i els policies els van trencar els dits. Jo vaig fer el mateix, però no em van tocar.
Què va passar quan van descobrir que era documentalista? Em van tractar pitjor. Fer un documental sobre els rohingyes fa que et vegin com un enemic de l’Estat, perquè realment odien aquesta minoria. Van començar a donar-me cops mentre somreien i em van dir que em durien a un lloc que semblava l’infern. Em van ficar amb més de 20 persones entatxonades en una cel·la. No hi havia llum solar, estava ple de pols i paneroles i hi havia un sol vàter a la vista de tots; era molt antihigiènic. Per dormir havíem d’ajeure’ns els uns sobre els altres. Era un lloc terrible.
La junta l’acusa de difondre informació falsa sobre la població rohingya.
M’acusen de mentir perquè saben que és veritat. Tenen molta por que la població estigui unida i saben que els rohingyes són una molt bona eina per dividir la gent. Els van retratar com un enemic i van afirmar que protegien de l’islam el país, de majoria budista, per aconseguir el poder.
Quina és la situació d’aquesta minoria en l’actualitat, gairebé dos anys després del cop d’Estat militar?
La seva situació ha empitjorat després del cop d’Estat. Els rohingyes que viuen a la ciutat oculten la seva identitat. I els que són a l’estat de Rakhine viuen en una zona delimitada de la qual no poden sortir; és com un camp d’internament. Hi ha gent provant d’escapar en bots petits per mar cap a Tailàndia.
Per tant, la població rohingya continua sent el blanc de les autoritats?
La gent ha començat a caminar conjuntament i està incloent la minoria rohingya en la seva lluita, una unió que les autoritats temen. Ara, la majoria de la població està en contra de la junta, de manera que qualsevol pot convertir-se en el seu objectiu.
L’han alliberat a vostè i a 5.773 presos més. Això pot considerarse un senyal que la junta està prenent una deriva més moderada o que podria posar fi a la repressió?
La junta utilitza el nostre alliberament com a prova que el país està millorant perquè la pressió internacional també se suavitzi. Volen demostrar que s’han moderat, però és mentida: els assassinat continuen. Amb la llei 505, que van establir després del cop d’Estat, poden arrestar qualsevol. Hem de continuar escoltant la veu de la gent que està patint i no deixar que la façana de la junta ens distregui.
Pensa continuar fent el documental o prefereix mantenir un perfil discret durant un temps?
Tot i que la major part del temps vaig estar aïllat, durant els mesos de presó vaig tenir l’oportunitat de parlar amb la resta de presoners i necessito seguir el camí per ells; me’n sento responsable. Crec que és molt important connectar la meva feina amb la recaptació de fons per ajudar totes les persones que estan patint; això és el que faré d’ara en endavant.●
A la cel·la “El pitjor era el buit del temps, no hi havia res a fer; semblava una caixa sense finestres”