El Brexit no admet apòstates
Govern i oposició saben que cal modificar la relació amb la UE, però no s’hi atreveixen
Ala religió del Brexit, suggerir la tornada al mercat únic és com si negar la immaculada concepció de la Verge; optar per la unió duanera és discutir que Jesús va caminar sobre les aigües o que va multiplicar els pans i els peixos; acceptar les sentències dels tribunals europeus és qüestionar que va ressuscitar el tercer dia, i admetre la llibertat de moviments és l’equivalent de no creure en la transsubstanciació, rebutjar que el pa i el vi es converteixen per a la comunió en el cos i la sang de Crist.
Potser un 53% dels britànics ara diuen que el Brexit va ser un error, i només un 34%, que va ser un encert, i, fins i tot, més d’un 20% dels que van votar fa sis anys per la sortida de la UE se n’han penedit. És igual que els economistes, els homes de negocis i molts columnistes demanin una “reinterpretació” de la relació amb Brussel·les que no faci tant mal al comerç. Pels polítics, tant del Govern britànic com de l’oposició laborista, per diferents raons, és un tema tancat que prefereixen no tocar. Els tories, per les divisions internes i el temor que Nigel Farage es presenti a les pròximes eleccions amb una plataforma d’ultradreta. El líder laborista Keir Starmer, perquè no vol irritar els votants del nord d’Anglaterra que prefereixen no formar part d’Europa i es van deixar seduir per Boris Johnson. L’apostasia no està permesa. Tampoc ho està abjurar, retractar-se i desertar.
Tot i això, una cosa és la religió (el culte, la secta), i una altra, les dades empíriques. En aquest cas, assenyalen que l’economia del Regne Unit ha estat avançada per la de l’índia, que és l’única del G-7 que no ha recuperat els nivells d’abans de la pandèmia i patirà la recessió més llarga, que les importacions i les exportacions han disminuït, que la productivitat i la inversió no aixequen el cap, que un milió de persones s’han retirat de la força laboral, que els impostos són els més alts en setanta anys i que el poder adquisitiu dels ciutadans no ha pujat gens ni mica des de la crisi financera del 2008. Els tories donen la culpa al virus, la guerra d’Ucraïna i les restriccions a la Xina, però neguen que el Brexit hi tingui res a veure. És innocent, pur, immaculat. El Labour, convençut que el poder li arribarà ben mastegat sense cap necessitat de moure ni un dit, no ho discuteix i tanca la boca.
El nou primer ministre Rishi Sunak, que just fa un mes que és al càrrec, és un dels advocats originals del Brexit. Però com a exministre d’Economia i exbanquer ben connectat amb el món empresarial, somiaria poder “replantejar” la relació amb Europa de la manera que sigui menys nociva, i trobar una fórmula que rellanci les finances de la nació en comptes d’obstaculitzar-les. Per això, a través del seu canceller de l’Exchequer, Jeremy Hunt, ha llançat el globus sonda d’un pacte “a l’estil de Suïssa”, una de les opcions ja debatudes al seu dia.
La fórmula suïssa com a tal no existeix, és una col·lecció interminable d’acords bilaterals sobre una infinitat de qüestiones que alineen les regulacions del país helvètic amb les de la UE per impedir l’aplicació de taxes i aranzels, a canvi d’una aportació als pressupostos comunitaris, la llibertat de moviment i la submissió a les sentències dels tribunals europeus, compromisos inacceptables per als euroescèptics. No han dubtat a recordar-ho, i han amenaçat fins i tot de fer caure el Govern britànic i precipitar unes eleccions anticipades per defensar a ultrança els seus principis.
Els antieuropeus radicals, amalgamats en l’anomenat European Research Group, constitueixen un bloc del voltant de vuitanta diputats que, en l’afany per un Brexit dràstic fora del mercat únic i la unió duanera, van rebutjar els compromisos de Theresa May, en van forçar la caiguda i van impulsar Johnson. Ara, malgrat l’hecatombe econòmica i el desencant progressiu de l’opinió pública, es neguen a renunciar a les seves conquestes i fer marxa enrere. Fins i tot demanen de portar a la foguera totes les lleis de la UE que encara sobreviuen. Sunak, acovardit, no ha trigat a negar qualsevol vinculació a la “fórmula suïssa”, i reiterar les seves credencials de brexiter de primera fornada.
De moment és difícil canviar les coses. Però després de les pròximes eleccions, tot serà ben diferent. Els euroescèptics perdran possiblement molts dels seus escons, i si guanya el Labour, Starmer tindrà les mans lliures per recalibrar la relació amb Europa. Fins i tot és possible que faci de Joan XXIII i publiqui una encíclica que, pel que fa al Brexit, accepti l’apostasia.
Sunak té les mans lligades i Starmer no es vol arriscar, però tot canviarà després de les pròximes eleccions