Què és la presbitocràcia? En teniu?
La presbitocràcia és la vista cansada del poder. Passa quan els presbitòcrates, per exemple, deixen de veure els periodistes que es troben pels passadissos, i el conjunt del Govern deixa d’escoltar les veritables amistats
Es tracta d’una malaltia que sol afligir els que manen. Com a part natural de l’envelliment polític, es manifesta en la pèrdua gradual de la mirada informativa per enfocar fets polítics pròxims, i en els casos més greus, en la pèrdua accelerada de la mirada estratègica a llarg termini. La presbitocràcia és la vista cansada del poder. Passa quan els presbitòcrates, per exemple, deixen de veure els periodistes que es troben pels passadissos, però és extensible al conjunt del Govern, quan deixa d’escoltar les veritables amistats, el personal de confiança i els alts càrrecs. El terme el va encunyar un gran cronista parlamentari de la transició, Víctor Márquez Reviriego, en una semblança sobre Alfonso Guerra, sevillà com ell. Es cura sobtadament i miraculosament quan els presbitòcratas perden les eleccions.
Si mentrestant es vol sobreviure a aquest final fatídic, és obligatori que feu servir ulleres. Aquesta sala de guerra són una classe d’ulleres. No exigim que ningú se les posi, es tracta de trobar les millors per a cadascú. Si no es fan servir ulleres, això sí, una opció respectable però gens recomanable, la presbitocràcia progressa molt de pressa i els símptomes de cansament ocular per la multiplicitat d’incidències polítiques i el soroll eixordador de la capital són insuportables, així com molt de mal de cap perquè no s’entenen (quan ho feu bé, però no ho expliqueu millor) els resultats negatius dels sondejos. Aquests dolors poden ser molt greus.
Quan un presbitòcrata es posa ulleres, eureka, ho veu tot més clar. La setmana passada vam voler explicar-ho posant de manifest una cosa òbvia: que la barroeria i la virulència dels atacs cap a Irene Montero eren un cop mortal a tot el Consell de Ministres. A la política el silenci dels pròxims sempre amplifica l’odi que propaguen els vostres adversaris. Vam dir, per això, que la coalició estava trencada, i ho vam dir bé, perquè trencada no és morta. De fet, el que està trencat sempre es pot cosir i recosir. Un exemple: el timoner del Bígaro, Pedro Vallín, va posar en relleu dimarts a través de les seves fonts que el fil Ione Belarra-Yolanda Díaz manté viva la coalició, així com vam saber, a través d’altres fonts, que el president va indicar sobre Irene Montero molt encertadament al Consell de Ministres: “Aquesta és la ministra de tot el Govern espanyol”; per, finalment, dimecres a l’hemicicle veure el bloc de la investidura dret aplaudir durant tres minuts la ministra d’Igualtat. Aquesta és la línia. Que la fúria que es projecta contra l’Executiu, com al bon judo, acabi transformant, en paraules de la dreta, Irene Montero en “Joana d’Arc”; Yolanda Díaz, en “La dama vermella”, i el Manual de Resistencia de Pedro Sánchez, en el vademècum del president reelegit demà. Ja n’hi ha prou de violència política. Ho celebrem.
Enric Juliana va escriure ahir a “Ormazábal” una nova peça meravellosa sobre els presos del penal de Burgos, que la seva contribució en el pas de la dictadura cap a la democràcia va ser enorme, però que ni tan sols van necessitar posar-se de puntetes a la foto de la transició. Em fa la impressió que hi ha presbitòcrates que es van posar a la foto de la coalició per debilitar-la per darrere. També els que es posen avui de puntetes quan no hi eren i han apostat perquè UP desaparegués del mapa polític el 2024. En només uns dies han constatat la seva equivocació. També van errar quan van recomanar al PSOE fer servir ulleres amb filtres que dissimulen les imperfeccions. Se n’haurien d’anar.
UP anirà amb Sumar a les eleccions generals, i si no és així, ja heu vist com es construeix una candidata en només un cap de setmana. El PSOE hauria de contribuir
El 2023 es votarà la coalició, no pas un partit, i UP anirà amb Sumar a les eleccions generals
a aclarir la coalició que va signar amb UP. La pèrdua del seu pes electoral, que s’ha mogut en gairebé dos anys en una forquilla d’escons plana dins del marge d’error amb un PP que ha consolidat diferències, té molt a veure amb la campanya que ha debilitat UP. Es votarà la coalició el 2023, no pas un partit. Només hi ha un horitzó: si l’esquerra guanya a les urnes, l’actual coalició la succeirà una altra coalició i UP hi serà. Què és la presbitocràcia, doncs? La vista cansada del poder que us fa perdre temps, persones i eleccions. En teniu?