Peres asimètrics
Pere Aragonès i Pedro Sánchez van partir, com a presidents, de situacions gairebé simètriques, però avui estan en contextos molt diferents. El Govern ha deixat de ser de coalició amb la sortida de Junts i tot depèn únicament d’ERC, mentre l’Executiu espanyol, malgrat les tensions, aguanta perfectament com un lloc on PSOE i Unides Podem cohabiten millor del que pronosticaven alguns; una altra cosa són les turbulències entre el projecte de Yolanda Díaz i les sigles de Pablo Iglesias.
La majoria independentista que va assegurar la investidura d’Aragonès –aquell 52%– és una pura entelèquia en l’àmbit operatiu, ja que els de Borràs i Turull necessiten marcar distàncies diàriament i, a més, la CUP va al seu aire. En canvi, el bloc governamental al Congrés dels Diputats és inalterable, fet que s’ha confirmat en els últims dies, amb l’aprovació dels pressupostos generals i la supressió del delicte de sedició.
Si es compara el tauler polític català i el de Madrid, les asimetries salten a la vista. També les paradoxes. A qualsevol observador arribat d’altres latituds pot semblar-li més que estrany que el suport d’ERC al Gabinet de Sánchez no es reprodueixi automàticament en sentit invers a l’hemicicle del parc de la Ciutadella. La inèrcia de la lògica de blocs col·loca una plantilla obsoleta sobre les relacions entre els grups polítics de la centralitat catalana, una cosa que també té a veure amb la capacitat d’explicar pactes nous davant la parròquia independentista, dividida per les apostes estratègiques d’uns i d’altres. És com si Aragonès volgués poder argumentar un eventual acord pressupostari amb els socialistes a partir, sobretot, de la incompareixença de Junts, que ja ha donat mostres sobrades de no voler facilitar la navegació de l’Executiu autonòmic del qual ha format part fins fa molt poc. “No ens han deixat cap altra opció que pactar amb el PSC”, seria el missatge republicà destinat a curtcircuitar la consigna que el partit puigdemontista fa circular oficiosament: “Ja ve el nou tripartit”.
Potser el president català guanyaria punts si admetés, d’entrada i sense embuts, que els vots del grup de Salvador Illa són necessaris, no únicament en termes aritmètics. És dolent recordar que alguns consensos haurien de comptar amb la força majoritària a l’àrea metropolitana i primera de l’oposició? ERC competeix amb el PSC precisament a l’anomenat – en altres temps– cinturó roig, una circumstància que no pesa més que les ferides
Potser Aragonès guanyaria punts si admetés que els vots del PSC són necessaris, i no només per aritmètica
del 155. Però la crisi obliga a posar els llums llargs per tirar endavant els comptes públics.
Sánchez arribarà al final de la seva legislatura, mentre que Aragonès no pot afirmar-ho amb tanta seguretat. Els resultats de les municipals poden ser determinants per a un Govern que només compta amb 33 diputats. El lideratge de l’inquilí de la Moncloa es referma amb la presidència de la Internacional Socialista, mentre que l’inquilí del Palau de la Generalitat és una figura que necessita una mica més de temps per arribar als sectors que no el coneixen. És una carrera contrarellotge.