La globalització és per a tothom
Després de la pandèmia i la reobertura de les fronteres, torna el debat sobre la globalització. D’una banda, la democràcia i les institucions globals exhibeixen una mala salut de ferro. D’altra banda, ressorgeix la temptació d’un replegament a la política de blocs.
Un esdeveniment revelador del progrés de la globalització ha estat la cimera del Grup dels 20 a Indonèsia, que és la tercera democràcia més gran del món i una de les més joves. És un país extremadament divers territorialment i culturalment, però gaudeix d’una democràcia multipartidista des de fa gairebé vint anys i s’ha convertit en el millor exemple de la compatibilitat de la democràcia i l’islam.
L’any vinent, la cimera del G-20 tindrà lloc a l’Índia, la democràcia més gran del món, tres vegades més gran que la Unió Europea i quatre vegades que els Estats Units. La persistència de la democràcia a l’Índia i el seu sostingut desenvolupament econòmic és el cas de més èxit mundial en força dècades.
Mentrestant, la segona i la quarta democràcies més grans també estan ben encaminades: els Estats Units, ja lliure de Trump, i el Brasil, alliberat de Bolsonaro.
Malgrat aquestes fites globals, alguns semblen enyorar la guerra freda i proposen l’autoaïllament d’Occident. Fa unes setmanes, vaig assistir a una conferència de la viceprimera ministra del Canadà, Chrystia Freeland, a la Brookings Institution a Washington. Freeland, que després va participar en la reunió de finances del G-20 abans de la cimera, va argumentar que els països democràtics s’haurien d’unir per protegir els seus interessos econòmics i bloquejar els països no democràtics en el comerç transnacional i altres intercanvis. Es formarien nous blocs mitjançant el friendshoring, és a dir, comerciant només amb amics polítics.
Rana Foroohar, del Financial Times, que també va assistir a la conferència a
Brookings, aviat va saludar amb entusiasme aquesta idea en la promoció del seu nou llibre. Sosté que “estem avançant cap a un nou paradigma postneoliberal en el qual els valors exerceixen un paper més important en les decisions de política econòmica. Occident hauria d’abandonar la globalització i tornar als blocs comercials entre nacions que comparteixen certs valors polítics i interessos geopolítics”.
Hi ha hagut de seguida diverses respostes en defensa de la globalització. L’economista Branko Milanovic, un dels millors estudiosos de la desigualtat econòmica al món, ha replicat que “els blocs comercials ja existien abans: eren les anomenades preferències imperials del Regne Unit, la zona de coprosperitat japonesa, l’àrea de la Gran Alemanya i Centreeuropa,
el Consell Soviètic d’Assistència Econòmica Mútua. Ara se suposa que hem de creure que el friendshoring és una cosa diferent. Però no ho és. No és més que mercantilisme amb un nou nom i blocs comercials amb una aparença diferent”. Milanovic conclou que, si Occident abandonés la globalització, seria il·lusori “pensar que la resta del món dissimularia sense notar l’enorme canvi ideològic que això comporta”.
Martin Wolf, comentarista econòmic en cap del Financial Times, també ha reaccionat amb fermesa: “Alguns semblen preveure una desvinculació relativament pacífica de les economies que fins fa poc estaven tan entrellaçades. Però el més probable seria un final destructiu de la globalització. Sota el lideratge de psicòpates i sota la influència del nacionalisme i altres ideologies perilloses, som capaços de cometre bogeries grotesques i crims horribles... No estem avançant cap a un localisme benigne, sinó cap a una rivalitat de suma negativa. El nostre món podria no sobreviure a un brot virulent d’aquesta malaltia”.
L’èxit de la reunió del G-20 ha ofert una contundent resposta positiva a la discussió. Per primer cop des que és president, Joe Biden s’ha reunit amb Xi Jinping i han acordat “treballar junts per resoldre els desafiaments globals” i evitar les guerres econòmiques i militars. La bel·licosa Rússia ha quedat aïllada i Vladímir Putin ni tan sols s’ha atrevit a assistir a la reunió.
El G-20 és important per fer extensius a la resta del món els acords entre les democràcies més riques agrupades al G-7. Cal tenir en compte que aquestes abasten al voltant del 45% del producte mundial brut (en valor nominal) però menys del 10% de la població. L’impuls de la globalització en favor de la democràcia, la pau i la prosperitat ha d’arribar a tothom o es pot estavellar.
Pocs dies després, la cimera del clima a Xarm al-Xeikh ha mostrat, en canvi, els danys que la política de blocs podria provocar. Ha abordat les conseqüències del canvi climàtic amb la creació d’un fons d’ajuda a les víctimes de les catàstrofes, però no les causes, per desacords entre els blocs productors de carbó i de petroli o gas.
Així hem pogut observar una vegada més que el principal problema de governança del món actual és que hi ha més globalització econòmica, sanitària i climàtica que política. A principis del segle XX hi va haver un procés comparable de globalització amb flagrants dèficits d’institucions globals. En aquells anys, la taxa de comerç exterior sobre el PIB era similar als nivells actuals, la comunicació s’expandia a través del telègraf i la telefonia, la gent viatjava sense passaport...
Com llavors, l’alternativa a la globalització política és la política de blocs, és a dir, els nacionalismes, els aranzels, les fronteres, el racisme, la xenofòbia i les guerres de sobirania. En última instància, com va passar el 1914 i com estem veient a Ucraïna, l’alternativa a una globalització política més gran és la guerra.
La cimera del clima a Xarm al-Xeikh ha mostrat els danys que la política de blocs podria provocar