La cal·ligrafia del gargot
Alguns volums estan tan guixats per Cortázar que delaten moments de gran comunió lectora
Jesús Marchamalo és un lector inquiet. Exerceix un periodisme cultural que combina l’erudició galopant i la voluntat de comunicar de manera pausada. Ara mateix el poden veure a La 2, entrevistant patums com Landero o Muñoz Molina en un d’aquells programes –es titula Encuentros– que podrien signar Balbín o Soler Serrano.
A finals del segle passat, Marchamalo va triomfar amb una novel·la molt reeditada que avui etiquetarien de crossover: La tienda de palabras (Siruela, 1999). Després, s’ha dedicat a publicar llibres singulars. D’una banda, breus retrats literaris (Pessoa, Kafka, Blixen, Woolf, Zweig..., una col·lecció de miniatures il·lustrades a Nórdica), però sobretot llibres sobre biblioteques particulars: Las bibliotecas perdidas (Renacimiento, 2008), Donde se guardan los libros (Siruela, 2011) o Los reinos de papel (Siruela, 2016), aquests dos últims amb el subtítol Bibliotecas de escritores. Passejar amb Marchamalo per Madrid és fer un tour per domicilis literaris sense placa commemorativa. Per naps o per cols, els ha visitat tots i, sovint, n’ha remenat prou la biblioteca per poder-los retratar a través de la disposició dels llibres atresorats. Ara reedita un llibret ja publicat a Fórcola l’any 2011: Cortázar y los libros (Cátedra, 2022), amb pròleg de Javier Gomà.
Marchamalo va poder retratar Cortázar post mortem perquè la biblioteca d’uns quatre mil volums que el gran cronopio va deixar a l’últim domicili parisenc de rue Martel va acabar a la seu madrilenya de la Fundació Juan March. Es va proposar, diu, no parlar amb ningú que hagués tractat l’autor de Rayuela ies va limitar a buscar traces cal·ligràfiques a les pàgines dels llibres que havien estat seus. A Cortázar y los libros comenta (i reprodueix fotocopiades) un munt de dedicatòries, notes, glosses, exabruptes, signatures i tota mena de gargots que revelen l’argentí com un lector actiu. En una pàgina de Confieso que he vivido, l’autobiografia del seu amic Pablo Neruda, Cortázar guixa: “También me pasó a mí. También mi madre creyó que yo plagiaba”. Alguns volums estan tan guixats que delaten moments de gran comunió lectora. Un jove Cortázar de deu anys compra a Buenos Aires Opio, diario de una desintoxicación de Jean Cocteau, en la traducció al castellà de Julio Gómez de la Serna, i queda enganxat en una taula de cafè durant tres hores i mitja de lectura intensa amb el boli a la mà. A cada pàgina comenta, respon o interpel·la l’autor.
Marchamalo fins i tot hi detecta signes de relectura. A la pàgina 24, sota una nota escrita amb tinta que diu “Muy de acuerdo con lo que yo siento”, un Cortázar més gran pregunta, irònic, en francès: “Qui a écrit ça?”. De vegades jo també m’ho demano quan obro un llibre i veig que el vaig guixar temps enrere. El riu d’Heràclit era de tinta.