“Vaig sortir a la muntanya i vaig tornar a casa sis mesos després paraplègic”
● En Francesc va rebre un tret quan anava en bici d’un caçador que participava en una batuda ● La bala li va tocar l’esquena i li va provocar una lesió medul·lar irreversible ● Defensa que la cacera no estava senyalitzada, i que era un lloc molt freqüen
Dir que a Francesc Jiménez (43 anys) li va canviar la vida el 29 de gener és fer insultantment curt. Aquell dissabte, aquest pare de dos nens petits, de 2 i 5 anys en el moment dels fets, va sortir a mig matí a fer un volt amb la bici per una muntanya propera a Vilassar de Mar, on resideix. Però el que havia de ser una ruta curta i agradable es va convertir en un autèntic malson. A la zona boscosa coneguda com la Brolla de l’Abril (Argentona), va rebre un tret d’un caçador que participava en una batuda de senglars. La bala li va impactar a l’esquena i li va provocar una lesió medul·lar que impedirà que torni a caminar.
Recorda com si fos avui aquell fatídic dia. Explica que de sobte va sentir un esclat i que va caure a terra, a pocs metres de la bici. “Vaig pensar inicialment que s’havia rebentat la coberta de la roda, cosa que explicava el terrabastall, i que em costaria tornar a casa”, explica a La Vanguardia. Però quan es va intentar incorporar es va adonar que no podia moure el cos. “Estava totalment paralitzat. No entenia res: veia que les rodes de la bici estaven bé”.
El so d’una mena de ràdio, en què algú anunciava que havia disparat a un ciclista, el va treure de l’atordiment. “Vaig pensar: ‘El ciclista soc jo, és a mi a qui han disparat’”. Aquesta revelació el va desesperar. “Vaig començar a cridar i a dir-los que què havien fet, que tenia dos fills petits i que no podia moure les cames”.
Un membre del grup de caçadors va aparèixer per ajudar-lo.
En Francesc va acabar sent evacuat en helicòpter.
No va ser fins a sis mesos i mig després que va poder tornar a casa. Va ser el temps que va romandre ingressat: primer, a Vall d’Hebron; més tard, a la Guttmann. “Vaig sortir a la muntanya un dia i vaig tornar a casa més de mig any després paraplègic”, lamenta. Encara avui, després de nou mesos i diverses operacions, no és capaç d’entendre com és possible que hi hagués una batuda de senglars un dissabte al migdia i en una zona boscosa tan freqüentada. I menys que els caçadors el titllin d’imprudent. El president de la Federació Catalana de Caça, Sergi Sánchez, assegura a aquest diari que en Francesc es va saltar “fins a tres senyals informatius”. I no només
Els caçadors diuen que es va saltar fins a tres senyals informatius; ell assevera que no n’hi havia cap
això, sinó que va passar a “un metre i mig d’una d’elles”. Subratlla que aquell fet “és una desgràcia que no ha de passar”, però afegeix que el risc zero no existeix”, i per això “de vegades hi ha algun accident”.
En Francesc ho nega. “No hi havia cap mena de senyalització de la batuda. Si jo hagués vist algun senyal, evidentment no hauria entrat a la zona. No hauria arriscat la meva vida ni la felicitat de la meva família”. “I si hi havia senyals –prossegueix–, com és que al cap de poc temps va passar un altre ciclista per allà?”.
La llei que regula la caça a Ca
talunya –no pas a la majoria de les altres comunitats, que tenen una normativa pròpia– és una norma franquista del 1970. Partint d’això, el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural emet cada any una resolució de vedes en què es detalla, entre d’altres coses, el tipus de seguretat que ha de regir les batudes. S’hi especifica que la persona encarregada de l’activitat de caça “ha de coordinar la col·locació, als camins i les pistes forestals que accedeixin a la zona de la batuda, de senyals visibles per avisar de la seva realització”.
Detalla, a més, que “en zones d’elevada freqüentació humana”, si procedeix, se situaran als camins membres de l’organització “que informin les persones no caçadores”. En Francesc assegura que no va trobar ningú que l’informés.
Com ell, el seu advocat, Octavi Lunes, també defensa “que no hi havia senyals informatius de la batuda a la zona”. Però més enllà d’això, entén que la simple presència d’aquestes plaques informatives és “insuficient” per garantir la seguretat d’aquesta activitat. Per ell, la seguretat a les batudes hauria d’assemblar-se a la de les proves atlètiques. “Quan hi ha una cursa, se n’avisa dies abans i es diu que es tallaran certes vies. Fins i tot et trobes voluntaris que t’informen aquell mateix dia que hi ha carrers pels quals no es pot transitar i la policia hi és present”. No sembla que hi hagi presència dels cossos policials (o d’agents rurals) en el cas de les batudes. Així ho asseveren els mateixos caçadors, un col·lectiu que se sent “desemparat” i no atès per l’Administració, que els diu “contínuament”, esgrimeix Sergi Sánchez, que cacin senglars “pels danys que generen a l’agricultura i els accidents que provoquen”. “Si tu demanes a qualsevol cos de policia local que vingui a la batuda per assegurarse que la gent respecti els senyals, no ve”, lamenta. “Diuen que no tenen efectius”, afegeix.
Anna Sanitjas, directora general d’Ecosistemes Generals i Gestió del Medi del Departament d’Acció Climàtica, corrobora, per la seva banda, aquest extrem: “No podem tenir un agent rural en cada batuda”. Entén que “la senyalització amb cartells és suficient”. “És millorable? Evidentment, però suficient”.
En Francesc afirma que no està en contra dels caçadors: “Soc el primer que diu que si els agricultors tenen problemes per la gran població de senglars, que es caci, però de manera segura”. Defensa, tot i això, que el tirador “va actuar imprudentment, segons la normativa de caça”, i per això l’han denunciat penalment. També el responsable de la batuda, membre de la Societat de Caçadors d’Argentona.
La regulació sobre la seguretat cinegètica del Departament d’Acció Climàtica detalla que “no es dispararà mai sense visualitzar i identificar l’animal i si aquest no està a l’abast, i es vigilarà que no hi hagi cap persona en la trajectòria del tret”. Per en Francesc, és obvi que el tirador no va veure l’animal: “Allà no hi havia cap senglar”. Assevera, a més, que “no tenia visió directa”. “Hi ha molts arbres i sotabosc entre el punt on hi havia el caçador i la zona on hi havia en Francesc, dues ubicacions separades per 23 metres”, defensa Octavi Lunes.
A partir dels primers informes policials, el jutjat d’instrucció número 5 de Mataró va decidir arxivar l’expedient. “Considerava que no hi havia responsabilitat penal”, explica Lunes, que va de
En Francesc entén que es caci si els senglars generen problemes als agricultors, “però de manera segura”
“És molt difícil assumir la meva situació; l’acabaré assumint? Segur, no hi ha més remei”, diu
cidir presentar un recurs contra l’arxivament. “Ens sorprenia que havent-hi una persona que ha quedat paraplègica per un tret, no es fessin ni les diligències mínimes: prendre declaració al tirador i a la víctima”. Al final, el ministeri fiscal es va acabar adherint al recurs, i el jutjat va reobrir l’expedient. Està previst que al desembre declarin tant el caçador com en Francesc.
Recentment, aquest últim ha presentat una petició al Parlament de Catalunya per millorar la seguretat a les batudes. S’hi recullen algunes propostes, com prohibir-les “en caps de setmana i dies festius escolars a les zones de muntanya especialment freqüentades”. Anna Sanitjas, directora general d’Ecosistemes Generals i Gestió del Medi, ho veu factible en part. “L’opció de no caçar el cap de setmana es podria arribar a delimitar en alguns espais molt concrets on hi pugui haver molta afluència, però no de manera genèrica”. Argumenta que els caçadors “no són professionals” i que “la majoria només pot anar a caçar el cap de setmana”. No veu bé, tot i això, la proposta –també recollida a la petició– de “fer controls d’alcoholèmia aleatoris als participants de la batuda”. “La idea que alguns caçadors caçaran beguts és exagerada, fora de lloc”, esgrimeix.
Mentrestant, en Francesc intenta assimilar la seva nova situació. No només ell arrossega les conseqüències de l’ocorregut. La seva dona i un dels seus fills (a més d’ell) van al psicòleg. Admet que quan es lleva cada dia i veu la cadira de rodes al costat del llit, no s’ho creu. “És molt difícil d’assumir. L’acabaré assumint? Segur. No hi ha més remei”, conclou. ●