Salsa espanyola
Els primers dies del Mundial confirmen la desproporció entre l’energia que s’inverteix en les expectatives i la substància real de l’espectacle. Si s’apliqués la màxima comercial segons la qual “si no queda satisfet li retornem els diners”, la FIFA i les seleccions participants s’haurien arruïnat. L’absència de jugadors fantasiosos, l’asfíxia tàctica, l’esforç omnipresent i les pressions prèvies passades pel sedàs del patriotisme paralitzen el joc i en segresten la vitamina creativa.
De fet, la diferència del futbol en relació a altres esports està en les poques oportunitats que arriben a bon port. És un esport que converteix el fracàs de vint-i-dos jugadors en la normalitat que cal transgredir heroicament. Per això se celebren tant els gols i se’ls converteix en una vàlvula catàrtica impròpia d’adults racionals. Per desgràcia, fins ara s’han vist massa partits en què l’espectacle més interessant ha estat la interpretació dels himnes.
I la selecció espanyola? Potser perquè el ritual de l’himne no és el seu punt fort, va començar amb una pluja de gols i de joc energètic contra Costa Rica. Un èxit que va ser ràpidament intervingut per la barreja d’eufòries patriòtiques i el perfeccionisme interpretatiu que acompanya l’equip. Fa anys, el mestre Ramon Besa em va explicar que els periodistes brasilers seguien des de bon matí els esmorzars de la seva selecció. Amb furor reporter inflacionista, comentaven què menjaven i discutien sobre la conveniència d’una alimentació o d’una altra. Avui aquesta confusió entre l’obsessió i la informació afecta moltes seleccions, amb la diferència que els periodistes pateixen un distanciament de l’equip que, en forma d’ordre d’allunyament, els obliga a refugiar-se en les estadístiques i les especulacions. De manera que, davant d’un partit tan prometedor com un Espanya-Alemanya, els aficionats hi arriben extenuats per polèmiques artificials i estratègies d’autopromoció que no tenen res a veure amb l’habilitat de Ferran Torres per encarnar el combat llegendari entre encert i fracàs.
I Luis Enrique? Domina un dels components essencials de l’antropologia futbolística hispànica. Hi ha països que intimiden amb un excés de patriotisme o la coacció militaritzada dels estats totalitaris. N’hi ha que confien en la sorpresa o que qui fa el que pot no està obligat a més. Espanya, en canvi, té una arma secreta: entén que la màxima motivació no és guanyar per extasiar-se amb la proesa d’un resultat feliç, just o inesperat. No: la benzina emocional secreta d’Espanya és guanyar per fer possible el sentiment complementari que més els motiva: callar boques. Luis Enrique i els seus jugadors estan sotmesos a tantes verborrees (mediàtiques, familiars),
Hi ha un abisme entre l’energia de les expectatives i la substància real de l’espectacle
a tantes opinions de barra de bar i discussions que alimenten el malentès que tenir una opinió és rellevant (començant per la meva), que desmentir pronòstics i desautoritzar els bocamolls, els heretges o en l’oportunisme crític no es pot comparar amb cap altra satisfacció.
Ahir, quan Morata va marcar va causar una alegria col·lectiva sensacional, però provisional. Sota de l’estridència de l’eufòria, però, bategava la satisfacció inconfessable i complexa de saber que el gol desmentia els que no havien cregut en Morata, els que l’havien criticat prematurament o els que n’havien dubtat. I sí, d’acord, la majoria d’aficionats partidaris de la selecció celebraven el gol. Però els que a més a més podien afegir-hi el plaer de callar boques sabien que eren uns privilegiats. El que no sabien és que, per la mateixa regla de tres, quan Alemanya va empatar tornaven a la casella, hispànicament fatalista i mesquina, de sortida.