‘Como la piel’, a L’Auditori
M’admira el gran talent musical de Rita Payés, tan joveneta... I mentre transcric aquesta entrevista m’adono que la noia té dos anys menys que La Contra, aquesta secció que comença a tenir més edat que els seus entrevistats i també les seves mateixes ganes. “Amor i ganes!”, em revela la Rita que és la seva clau de sol, i potser és la clau de gairebé tot el bo i millor que fem a la vida. Rita Payés és una virtuosa del trombó i té una veu preciosa que brilla en les seves cançons del disc Como la piel, que aquests dies està presentant amb la seva família per Europa i que culminarà –amb alguns regals singulars– dissabte vinent 3 de desembre a l’Auditori de Barcelona (21.00 h). Hi haurà després altres concerts de Rita Payés a Girona (4-D), Falset (9-D) i finalment Madrid (11-D).
Como la piel són cançons meves. M’impressiona molt escoltar altres músics tocant el que jo vaig compondre.
D’on venen les cançons?
D’una paraula, una idea... A poc a poc vaig fent-ne cas. I hi ha cançons meves que mai no escoltarà ningú.
No les destrueixi, per si de cas.
M’agraden les dels que escriuen íntim, proper, com Jorge Drexler, Lucía Fumero, Laura Noah, Sílvia Pérez Cruz...
En quines llengües canta?
Castellà, anglès, català i portuguès.
En quines llengües compon?
En castellà. Em costa més en català.
Per què?
Com que és la meva llengua materna sento que em despullo massa: em sona cursi, em fa vergonya. Les mateixes paraules en anglès o francès em sonen a la perfecció.
Què sent quan toca i canta?
Cada cop és diferent, per moltes vegades que interpretis la mateixa cançó. Venen i van les emocions i això és el més bonic.
Què l’emociona més?
Tocar amb la meva mare, escoltar les cordes de la seva guitarra m’emociona. Jo vull això al món, en la meva vida.
Com s’imagina vostè amb 40 anys?
Només sé que seré mama Rita, mare d’una noia de 18 anys, la Juna. Si hi ha Déu, li demano només que m’ho deixi viure.
No demana res més?
Viure més tranquil·la, anar de bolos i sense més angoixes, això vull a la vida.
Quines angoixes?
N’hi ha que em pressionen perquè produeixi més i més ràpid, quina angoixa!
Produeixi al seu aire.
No vull cap altra ambició que el meu gust.
Quin és el millor afalac que li han dit?
Un pare va venir a un concert amb la seva nena i em va dir: “Amb les teves cançons la meva filla ha deixat enrere el Despacito”.
Ha col·laborat vostè amb C. Tangana.
Em va veure a Instagram i em va voler a la seva orquestra durant la seva gira.
I a la gala dels Goya.
Vaig sortir sense trombó, per primer cop, era estrany per mi: només vaig cantar.
Meravellosament.
Gràcies a C. Tangana, que valora els artistes nous, és treballador i cuida moltíssim tots els detalls musicals.
Com vostè?
Doncs sí: fa setmanes que em porten de cap els arranjaments nous que estic fent a les meves cançons. Hi inclouré un quintet de corda, amb en Pol. I tot això ho vull estrenar aquest dissabte, al concert de L’Auditori de Barcelona: estic nerviosa...