Cop a l’autoritat de Xi
La gestió de la covid va catapultar la percepció de la Xina com a potència el 2020 i ara en revela les debilitats
La covid ha estat molt important en la història xinesa recent. En la primera fase de la pandèmia, i després d’uns dies de desconcert, Pequín va ser ràpida a contenir l’extensió del virus. Això va ser el 2020. El contrast de l’ordenada política xinesa amb el caos que es va viure als Estats Units, amb un president negacionista, va ser determinant per consolidar la imatge de la Xina com una potència responsable que aspirava a l’excel·lència. Per Xi Jinping era la prova que la Xina feia les coses millor que Occident i reafirmava la seva voluntat d’allunyar-se de la influència exterior i de posar fi a la política de lenta obertura dels seus antecessors.
Gairebé tres anys després, els països occidentals viuen amb la covid amb una relativa normalitat, mentre que la Xina encadena rècords de contagis i es veu incapaç de detenir el virus amb la política de contenció zero, que combina un aïllament rigorós amb la paralització de la vida social i econòmica.
Aquesta paradoxa l’expliquen les vacunes. Els laboratoris farmacèutics occidentals van ser ràpids a l’hora de dissenyar vacunes molt efectives i van desenvolupar una tecnologia que la Xina no té, basada en l’ARN missatger. En contrast, l’efectivitat de les vacunes xineses se situa per sota del 50%, i s’han mostrat poc efectives davant una variant tan contagiosa com l’òmicron.
El XX congrés del Partit Comunista Xinès, fa unes quantes setmanes, va despertar expectatives entre la població que el Gofeien relaxaria els confinaments i l’excés de controls. El viatge de Xi Jinping a la cimera del G-20 a Bali sense mascareta va corroborar aquella esperança: els mals temps quedaven enrere. Però a l’hora de la veritat, les autoritats sanitàries van desaconsellar aquella suavització. Van advertir que, si es materialitzava, podia provocar milers de morts i col·lapsar el sistema sanitari. La Xina era una gran potència, però amb un sistema de salut fràgil.
D’aquest miratge neix el cansament actual. El detonant ha estat la mort dijous de deu persones en un incendi a Urumchi, capital de Xinjiang, on les estrictes mesures de confinament van impedir als bombers d’arribar a temps. El malestar es va propagar a través de les xarxes socials, i aquest cap de setmana ha portat milers de persones a manifestarse a les grans ciutats del país i que s’hagin sentit els primers crits de “Xi, dimissió”.
Com altres governs autocràtics, sigui a Teheran o a Moscou, Pequín prova d’atribuir a “interessos ocults” les protestes. Intenta esborrar el que ha passat amb detencions i censura a les xarxes socials. Però el marge de maniobra és mínim. La covid encadena rècords de contagis diàriament, i els confinaments continuaran. Els que han sortit al carrer són una minoria (uns quants centenars a les grans ciuvern tats, els més actius), però també són una força transversal. Hi ha treballadors de Foxconn, l’empresa fabricant de l’iPhone. Hi ha estudiants, com els de la Universitat Tsinghua. I hi ha classes mitjanes, com les de Xangai, fartes de no poder viatjar.
La covid s’ha convertit en el primer problema econòmic de la Xina, davant de l’estancament al sector immobiliari. Els enfrontaments a la factoria de Zhangzhou aquesta passada setmana, amb 200.000 treballadors, són l’exemple de la rapidesa amb què la política de contenció col·lapsa les cadenes de subministraments. En aquest cas, d’un producte tan demanat com l’iPhone. Els confinaments a les grans zones manufactureres del país poden costar algun punt de PIB aquest 2022 al Govern.
Les conseqüències polítiques de les protestes són més difícils de determinar. Els últims deu anys Xi Jinping ha esborrat qualsevol rastre d’oposició. Ha prohibit oenagés, ha empresonat dissidents i ha sancionat els advocats defensors dels drets humans. Les protestes d’aquests dies són espontànies. I, com a les primaveres àrabs, les xarxes socials han estat el vector de la seva extensió. No hi ha cap mena de sospita que un sector del règim estigui disconforme amb la política de Xi, i això impedeix que es mogui alguna cosa als corredors del poder. Però el partit està obligat a respondre. L’espurna que va saltar a Urumchi pot prendre amb més facilitat les pròximes setmanes. La covid continuarà encadenant rècords.
En qualsevol cas, les protestes suposen un cop a l’autoritat de Xi. Una advertència contra l’arrogància que ha guiat els seus últims passos. Per al conjunt del planeta el que passa a la Xina no és una bona notícia. En la crisi financera del 2008, la demanda xinesa va ser crucial perquè la gran recessió fos menys greu. Aquests dies, en què el món sembla que s’encamina cap a una recessió sincronitzada per les altes pujades dels tipus d’interès, la Xina no podrà actuar com a contrapès. I això no és bo.c
Les protestes són una advertència contra l’arrogància que ha guiat els últims passos del dirigent