Aranyes inútils i útils
En una entrevista a El País, Pablo Tallón, que dirigeix i presenta el programa de ràdio Aquí Catalunya (Ser), diu: “Potser ens hem passat informant de les minúcies dels partits”. No és una reflexió nova. De manera pendular, els polítics acaparen els continguts mediàtics en part perquè s’ho proposen i en part perquè els mitjans saben que és més barat i còmode alimentar l’espectacle de la política declarativa. Després, a la pràctica, cada vegada que l’actualitat s’inflama (cas de la llei del només sí és sí, per exemple), aleshores se’ls busca amb el mateix furor competitiu de sempre. Ahir Tallón va reflexionar sobre el masclisme a l’esport amb diverses aportacions d’experts i entrevistes amb persones afectades. Però hi va afegir una cantarella reivindicativa que, en comptes d’ajudar l’oient a construir un criteri propi, abusa de l’arenga i convida a l’adhesió de pancarta i a unes bones intencions que, si no s’argumenten, són pura doctrina.
En una direcció contrària a la reflexió de Tallón sobre l’abús d’entrevistar polítics, a Cafè d’idees (La 2 i Ràdio 4) n’entrevisten un cada dia. Ahir li va tocar a Ferran Bel, portaveu del PDECat a Madrid i tortosí capaç d’alimentar polaritzacions prèvies als odis de xarxa social. Quan li van preguntar per què, sense ser d’esquerres, el seu partit dona suport als pressupostos del Govern de Pedro Sánchez, Bel va dir que la missió dels polítics és ser útils. Per reblar el clau, va recordar una frase que li deia la seva àvia: “Més val ser un tonto útil que un llest inútil”. Va ser una pirueta interessant, sobretot tenint en compte que, en l’àmbit mediàtic i també en el parlamentari, sovint fa l’efecte que molts polítics s’entesten a voler semblar, fins i tot quan no ho són, tontos inútils.
Diumenge José Luis Rodríguez Zapatero va tornar a practicar el seu particular estil retòric i va proposar respondre cada insult de la dreta amb un poema. Segons la comptabilitat de Zapatero, com que molts polítics de dreta només insulten, s’acumularien tants poemes que això milloraria el nivell cultural. No va dir res, en canvi, sobre una mesura estrictament cultural com el bo cultural, un invent d’aplicació kafkiana que convida a a) constatar que l’administració és un desastre a l’hora d’aplicar les seves pròpies decisions, b)
Rodríguez Zapatero va proposar respondre a cada insult de la dreta amb un poema
fomentar una picaresca de revenda més massiva del que s’està explicant i c) fomentar una idea de gratuïtat que consolida Espanya com a primera potència en els rànquings de pirateria cultural.
En el mateix acte, Zapatero va citar un poema de Gloria Fuertes, que va ser un mite extravagant de la televisió per a infants dels últims anys del franquisme. Fuertes és l’autora d’aquell poema titulat La araña de España, que deia: “Soy la araña de España / que ni pica ni araña”. Avui sospito que l’aranya ha crescut, ha mutat, mossega i esgarrapa i té prestacions molt més depredadores, caníbals i salvatges que quan només ballava flamenc.