Aurores boreals

La primera vegada que vaig veure una aurora boreal tenia vint-i-dos anys. Havia arribat feia pocs dies a Reykjavík. Era principis del 2013. Vivia en una caseta amb un austríac, un francès i una extremenya. L’austríac tenia moltes ganes de veure’n i es mirava qualsevol núvol amb l’esperança que agafés embranzida, s’il·luminés i es movés pel seu propi compte.

De nena jo havia llegit Llums del nord, de Philip Pullman. I a vegades penso que aquesta lectura iniciàtica, d’alguna manera que encara avui en dia se m’escapa, devia influir en una de les decisions més estranyes, aleatòries i encertades que he pres mai; fer un Erasmus a la Universitat de Listaháskóli Íslands, a Islàndia.

Una nit –i dic nit, tot i que segurament hauria de dir tarda, perquè al gener era fosc durant la major part del dia– caminàvem per un carrer gelat quan una senyora, que devia endevinar que érem estrangers per la nostra vestimenta d’esquiadors massa abrigats i amb un gust pèssim, va assenyalar el cel i va dir:

“Northern lights!”. Ens vam girar, i jo no vaig poder fer cap broma del nivell “mira, aquests núvols sí que són aurores boreals”, perquè el cel era lila i rosa i verd i blanc i es movia com si ballés.

Hi ha un llac a Reykjavík, prop del Parlament, no massa lluny d’on vivíem. Estava totalment glaçat. Hi vam anar i ens les vam mirar des d’allà al mig. I feia molt de fred, però no marxàvem.

Després vaig veure llums del nord moltes vegades: tornant a casa des de la universitat, sortint de festa, viatjant amb cotxe, des de dintre de piscines d’aigües termals i des de dalt de teulades. I que ningú es pensi que no vaig esprémer cada oportunitat que vaig tenir de mirar-ne. Perquè encara que fossin una cosa setmanal, vaig sortir de casa, i vaig deixar que se’m glacessin els ulls, el nas i els peus, cada vegada que algú exclamava: “Northern lights!”. Però les vaig incorporar al meu dia a dia fins al punt que vaig ser absolutament incapaç de concebre que s’acabarien. Per a mi, és clar. Que jo tornaria al lloc d’on venia, on no n’hi ha. Potser és que hi ha alguns moments a la vida en què et sembla que res es pot acabar. I estan realment bé, aquests moments. Ser incapaç d’imaginar un final. O percebre la imminència d’un enyor. Perquè no parlo del fet que a mitjan abril desapareguessin. Sinó que ens estem apropant a l’hivern del 2023, i deu anys després, no n’he tornat a veure cap.c