Qüestió de valors

La pandèmia, la crisi energètica i l’enfonsament continuat de les classes mitjanes han anat generant a Catalunya un cada vegada més nombrós exèrcit silenciós de damnificats, el rostre de la vulnerabilitat a les nostres ciutats. Per això, la iniciativa presentada ahir per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) de donar suport a un pla de xoc per pal·liar la caiguda lliure d’aquestes rendes reduïdes sembla una mesura efectiva, un bàlsam davant l’hematoma social que pateix la nostra societat. El pla, amb una inversió global que ascendeix als 14 milions d’euros, es veurà finançat en un 70% per l’AMB i la resta anirà a càrrec de les arques dels 14 municipis de l’Àrea on s’aplicaran les mesures.

Quan es critica les administracions d’estar més pendents de l’escarafall polític que de la gestió de servei al ciutadà molta gent està pensant en la necessitat de tirar endavant mesures com la relatada, que permetrà a milers de persones disposar d’ajuts i atencions que llimaran part de les seves complicacions. Més accions que alleugin el dolor, i menys postureig a la recerca de titulars. Sé que és difícil propulsar accions d’aquest tipus quan el plató mediàtic amb eleccions a la vista és un reclam addictiu per a qualsevol polític que es jugui el cutis a les urnes. Però com a societat hem d’exigir, i en aquest cas aplaudir, mesures que tinguin per objectiu aconseguir una societat menys tensada en la recerca de les seves primeres necessitats.

Menys edificant va ser la reacció de l’alcaldessa de Barcelona la setmana passada amb la seva resposta desmesurada a una estudiant de Periodisme. Segur que vostès ja saben què va passar. Una pregunta sobre el canvi de vestuari experimentat per l’alcaldessa amb el pas dels anys en el poder i una resposta seca, aspra i poc empàtica d’Ada Colau que va fer fins i tot plorar l’estudiant. Colau sap que es va equivocar. De fet, es va disculpar minuts després amb la jove. La seva reacció, deixar anar una resposta eixuta a una estudiant, no és al manual que fa anar Colau, que ha fonamentat la seva figura pública lluitant contra els poderosos. Aquí l’alcaldessa, potser pel nerviosisme creixent davant la pugna electoral de l’any que ve, va sortir amb un estirabot contra algú amb poca capacitat d’intimidació. Massa fàcil, massa inapropiat. És humà reaccionar malament quan passa una cosa que t’incomoda, que et trepitja l’ull de poll, però quan ets un representant públic de primer nivell has de saber aguantar. I per damunt de tot, saber mesurar. Posar la gent en ridícul en públic de tota manera no és patrimoni de Colau. Encara és fresc en la memòria de molts col·legues als anys vuitanta i noranta quan el llavors president Pujol era capaç de parar una roda de premsa per preguntar el nom d’un periodista que havia preguntat una cosa que no tocava. Aquest era i continua sent el nivell.

L’alcaldessa, potser pel nerviosisme creixent davant la pugna electoral, va sortir amb un estirabot