“Els murs es construeixen de formigó i de pors”
Deborah Levy viatja a l’RDA a ‘L’home que tot ho veia’
Murs. Murs contra els immigrants. Murs nacionalistes. Tancament de fronteres. Quan Deborah Levy escrivia L’home que tot ho veia (Angle Editorial / Random House), “els noticiaris eren plens d’informacions sobre la construcció de murs, el de Donald Trump, el Brexit..., i em vaig preguntar: com se sent algú quan no hi ha llibertat de moviment?”.
Així que l’autora va viatjar al mur per antonomàsia, “al cas més extrem, al mur de Berlín, perquè l’RDA va tancar els seus ciutadans dins del país”. L’escriptora britànica va anar fins a l’Alemanya de l’Est a través de Saul Adler, el protagonista de L’home que tot ho veia, un jove professor expert en totalitarismes que el 1988 es desplaça al Berlín Oriental per fer un estudi sobre el model econòmic de la República Democràtica Alemanya.
Per la seva professió, en Saul sap molt del feixisme i, per la seva educació, del marxisme, ja que el seu pare era un fervent comunista que va intentar inculcar-li la creença que El capital era la veritable Bíblia. Però en Saul no creu en res; és més aviat un home que mira, que observa.
I en aquell fred Berlín de la tardor del 1988 es troba amb en Walter, el seu traductor, i la seva germana Luna.
“En Walter vol uns texans occidentals i la Luna vol menjar pinya, i també és fan dels Beatles i anhela anar a Liverpool i conèixer Penny Lane”, assenyala l’autora. Però els seus personatges no poden veure complert cap dels seus desitjos perquè viuen en un lloc d’on no poden sortir i on són escassos els béns occidentals que hi poden entrar.
Tot i això, L’home que tot ho veia “no és una crítica a l’RDA, que va tenir coses dolentes, però també algunes de bones. El que m’interessa és la censura dels nostres pensaments i dels nostres desitjos”, diu Levy en una entrevista amb La Vanguardia.
“Els murs es construeixen de formigó i de pors, i potser per això són fràgils”, afegeix. En Walter i la Luna estan enclosos entre les parets del mur de Berlín. En Saul “no es pot escapar de la relació que va tenir amb el seu pare, ja mort, que va construir un mur dins del qual va tancar el seu fill amb les seves idees antiquades sobre la masculinitat i la seva exigència que fos com ell”.
En Saul s’enamora d’en Walter, malgrat que també té una relació amb la Luna. “El protagonista és un home insensible però afectuós, perquè s’estima el seu traductor però posa en risc la seva vida escrivint-li una carta d’amor”, assenyala Levy, que per escriure aquesta novel·la es va documentar amb “pel·lícules com La vida dels altres o Good bye, Lenin! i també conversant amb gent que havia viscut a l’RDA, com un taxista que vaig conèixer a Berlín el 2016 i que em va explicar que tot era gris i feia por, però que el pa era boníssim”.
I aquesta petita anècdota és just el que Levy vol explicar: “M’interessen la microhistòria i la macrohistòria, la manera com s’esdevé la història amb majúscula i la manera com nosaltres la vivim en el pla personal”. A més a més, l’autora es planteja “com expliquem la nostra pròpia història, perquè imagini’s dos germans que relaten un esdeveniment de la seva infantesa; un l’explicarà i l’altre dirà: ‘Però si això no va ser així’”.
“El meu llibre planteja el tema de la vigilància, de com l’Estat mira els seus ciutadans i de com nosaltres ens mirem els uns als altres. I també vol honrar la idea de la nostra vida inconscient. Stalin volia castigar la gent per crims de pensament. La meva escriptura se centra a mostrar la vida interior i inconscient, perquè hi ha vida política, vida històrica i, després de tot, hi ha la vida de la ment, que no té fronteres. No es poden construir murs per tancar la imaginació”, conclou.
“Hi ha vida política, vida històrica i, després de tot, la vida de la ment, que no té fronteres”