El Macba rescata Grau-Garriga, l’artista que “vivia creant i creava el que vivia”
La figura del gran revolucionari de l’art tèxtil encara continua a l’ombra
Josep Grau-Garriga (19292011) considerava que la roba és com una segona pell i que no ens ve imposada, sinó que la triem nosaltres, i que a través seu podem conèixer el gust i el caràcter d’una persona. Fins i tot atrapar-ne l’essència. Per això l’artista de Sant Cugat, gran revolucionari de l’art tèxtil als setanta, va incrustar sovint als seus tapissos peces que havien pertangut a familiars o amics, juntament amb retalls de diaris, filferros o aquells sacs d’arpillera amb què estava familiaritzat des de petit, un fill de camperols que dibuixava mentre pasturava cabres. “Vivia creant i creava el que vivia. La creació i la vida estan absolutament entreteixits a la seva obra”, apunta la seva filla Esther, que és la gestora del llegat, entre les gegantines escultures que formen
Diàleg de llum, una instal·lació immersiva que transforma la torre del Macba en escenari d’un d’aquests environaments efímers que va fer per tot el món, des d’una pista d’esquí de Vermont fins a la plaça de Sant Jaume o un galeria de Nova York.
Diàleg de llum significa també l’entrada al Macba d’un artista l’obra del qual forma part de les col·leccions del Metropolitan de Nova York o del Museu d’Art Modern de París, però la seva figura al nostre país encara continua a l’ombra. Mai fins ara el Macba no li havia dedicat una exposició i només disposa d’una obra (Punt cec). El projecte forma part de l’interès del museu per rescatar figures que van quedar oblidades de la historiografia tradicional que, com en aquest cas, va relegar l’art tèxtil com un art menor i va deixar els qui van practicar la tècnica del tèxtil fora del relat de l’art contemporani.
Grau-Garriga, que va descobrir la tècnica del tapís a artistes com Miró, Subirachs o Tàpies, va anar molt més enllà de l’art tèxtil tradicional. Als anys setanta, va alliberar els tapissos de la seva reproducció plana, assimilada a la pintura, i els va dotar d’una nova tridimensionalitat donant volum a les peces fins a convertir-les en autèntiques escultures. És llavors quan comença a treballar els seus environaments, creacions efímeres molt pròximes al happening que l’artista va fer en tota mena de llocs, des de paisatges exteriors fins a espais íntims. Els feia sempre de manera col·lectiva, amb l’ajuda dels seus alumnes d’art o persones interessades en la seva creació que venien des de diferents parts del món. “Tenia la capacitat de veure més enllà dels límits del tapís, volia estendre la seva poètica a través d’una acció col·lectiva”, assenyala la directora del Macba, Elvira Dyangani Ose. I la seva filla Esther recorda que aquestes accions, que duraven diversos dies, traspassaven “l’entusiasme, l’alegria, la il·lusió i la implicació de tothom”. Sovint les feia servir com a eina crítica o de denúncia.
Un dels seus environaments èpics va tenir lloc el 1978 a les pistes de Sugarbusch, a Vermont, on va cobrir amb quilòmetres de teles vermelles i negres les muntanyes per on volia expandir-se una pista d’esquí davant l’oposició dels veïns. Un any abans, coincidint amb la celebració de l’11 de setembre, va aixecar al mig de la plaça Sant Jaume una bastida formada per falçs cobertes amb els colors de la bandera republicana.
Prefigurant el que segons Dyangani Ose seria una desitjable presència de Grau-Garriga al Macba, el museu ha reunit tres tapissos gegantins (fan vuit metres i pesen setanta quilos) que configuren una única obra, presentada per primera vegada de manera conjunta el 1988, al Palau Robert. La presentació ha requerit la implicació del taller de restauració, que ha treballat de manera intensiva durant vuit mesos. La mostra, en què també s’han inclòs els dibuixos preparatoris, autèntiques pluges d’idees, serà a Barcelona fins a l’11 de setembre. Grau-Garriga va ser convidat el 2020 a la Biennal de Sydney. Per què és més recordat a fora que no pas al seu país? “Encara s’ha de comprendre”, assenyala la seva filla, que confia que aquesta mostra pugui canviar la seva sort. ●
“Veia més enllà dels límits del tapís i volia estendre la seva poètica a través d’una acció col·lectiva”