“Els puristes del flamenc no saben ni ells per què em critiquen”
Publica ‘Flamenco. Mausoleo de celebración, amor y muerte’
Francisco Contreras és conegut artísticament com Niño de Elche i sobretot ho és perquè és un dels artistes i intèrprets més rupturistes de l’escena musical espanyola. Qualificable com a cantaor radical, el músic il·licità (37 anys) acaba de publicar l’àlbum
Flamenco. Mauselo de celebración, amor y muerte (Sony); en les tretze cançons de l’àlbum se submergeix en les formes i discursos del flamenc més clàssic i alhora més radical. Produït per Raül Fernández Refree, compta amb col·laboracions d’Angélica Liddell o de la planetària Rosalía. L’espectacle-concert arribarà a L’Auditori el 14 de gener.
La portada de l’àlbum, vostè amb una clau, és tota una declaració de principis.
És una portada a partir de la foto icònica d’Antonio Mairena, en què apareixia amb la clau d’Or del Cant. És una imatge que remet no només a la construcció del cantaor posturalment parlant, sinó també estèticament, com es vesteix, el seu gest, tot. A més, és una imatge que és en totes les penyes flamenques.
Amb aquest disc tanca una sèrie d’obres amb un eix temàtic.
No sabria dir si és una sèrie o no, però el que sí que és clar és que és una conseqüència de treballs anteriors. Hi ha alguns resquills de l’Antología del cante flamenco heterodoxo. Hi ha coses en aquesta línia, i per això el disc està dedicat a Pedro G. Romero, i també a Jota, de Los Planetas, perquè també hi ha alguna cosa del meu procés de força en aquest disc.
L’ha produït Refree, i compta amb quatre col·laboracions, de Rosalía, Angélica Liddell, Rocío Molina i Yeray Cortés. Ha seguit cap criteri?
Refree és el productor que podria entendre més bé aquesta mena de treball. Sense cap dubte i més enllà de l’amistat que ens uneix, perquè ja fa molt de temps que treballem junts. Més que explicar-l’hi, s’ha tractat de compartir. Pel que fa a les col·laboracions, tant Rosalía com Angélica Liddell i Rocío Molina estan molt relacionades amb la temàtica i el discurs del disc. I, en concret, hi està Rosalía, perquè això va de la mort del flamenc i a ella no l’han parat també de criticar per haver matat el flamenc. I la seva tasca com a música és honrable i honorable.
Vostè ha dit que el disc recull les formes i discursos del flamenc més radical. Què entén per aquest concepte?
Doncs que és un flamenc elemental, essencial. Un flamenc que fuig de l’espectacularitat; en què el que li és més propi és el petit, l’humil en el so, i no tant la radicalitat d’aquest. El radical serien les guitarres més aspres, i això no m’agrada. Prefereixo guitarres preciosistes que connecten més amb la música minimalista, amb la confessió artística que per mi és el flamenc i que sempre va combinant contrastos. Per mi això és el flamenc radical.
Però el gran motiu conceptual del disc parteix de la idea de la mort del flamenc. Efectivament, ho és. Està directament relacionat amb les cendres que el flamenc té escampades i que a sota hi ha coses que han abandonat, però és perquè ningú no s’ha submergit en aquestes cendres, perquè fins ara s’ha entès que això no serveix. I a partir d’aquí, hem erigit un mausoleu amb cants de celebració que parlen de l’amor i de la mort. Abans parlàvem de la imatge de la clau a la portada de l’àlbum, es tracta de la clau que obre una altra vegada el cofre del mort, on són aquestes cendres. Llavors jo m’erigeixo com la persona que l’obre. A més, té aquest sentit que tot cantaor té una clau d’or dins.
Quina entitat sonora té aquest disc en relació amb les seves obres més pròximes en el temps?
És un disc fet per un exflamenc en què es treballa a partir de la guitarra flamenca. Serà la que donarà forma estètica i estructura als temes. I després és un disc que té una producció, una producció que és complexa perquè s’ha mirat de desposseir-la del tècnic, saps? I això és bo, treballar molt més en la confecció de l’habitació, com qui diu. I d’altra banda no hi ha una postproducció gaire exacerbada per no restar calidesa ni proximitat a aquesta confecció.
Aquesta nuesa és sinònim d’autenticitat?
Be, no sé si més autèntica. Però sí, és més nua, és més despullada. M’agrada fer servir aquest terme, crec que és més despullada. En aquest sentit, els temes estan gravats en directe perquè entenem que aquest esperit en relació amb el flamenc té molt de valor, no només en relació amb la música electrònica.
Sentint-lo cantar en aquest Mausoleo..., de vegades fa la sensació que potser aquest disc l’ha obligat a un sobreesforç.
A tot el disc hi ha una exigència de com entendre les veus. Per mi és important que cada treball m’exigeixi un desplaçament a altres territoris, i per tant, suspendre les teves conviccions. Perquè la veu ens permet desplaçar-nos i amb això canviar la meva veu, canviar el meu registre, anar-te’n a altres llocs, a altres textures. I tot això soc jo i en cert sentit tot està al servei d’un mateix dir, discurs.
Vostè sempre ha estat molt criticat pels puristes. Què defensen ells exactament?
Doncs no ho saben ni ells, perquè poses alguna cosa i quan veus com ho defensen t’adones que no saben de què parlen. És com quan un comunista defensa el comunisme sense haver llegit Marx i Engels. Però, d’altra banda, debatre amb ells és inspirador per saber on arriba el deliri.●
Elogi global La tasca de Rosalía com a música, intèrpret i productora és honrable i honorable
L’obra Això va sobre la mort d’un flamenc, a partir de les seves cendres construeixo alguna cosa