Fernandes i Fernandes
Dos gols del migcampista, el segon de penal al final, certifiquen el passi de Portugal a vuitens contra un Uruguai que té molt futbol però es va despertar tard
Portugal compta els seus dos partits per victòries i ja és als vuitens. El seu triomf contra l’Uruguai, gràcies a dos gols de Bruno Fernándes, el segon al final i de penal, li va costar suor i patiment com no pot ser d’altra manera quan davant hi ha els sud-americans. El futbol va premiar els portuguesos i va castigar els uruguaians, que potser van merèixer més però van pecar d’agafar-se al 0-0. Quan van necessitar anar a buscar el partit van desprendre molt futbol, potser la lliçó és que haurien d’actuar així de sortida i no com a reacció a un resultat advers. Els queda un últim cartutx contra Ghana.
Portugal té més futbol, però l’Uruguai és l’Uruguai. La frase, que per òbvia podria estar firmada pel flamant nou cronista esportiu Mariano Rajoy (això significa que algun dia els qui parlem sobre futbol podrem arribar a ser presidents del govern?) es refereix als intangibles, a les samarretes que pesen per la seva història, més enllà dels jugadors que les vesteixen. La de l’Uruguai pesa. És un país amb poca gent (són 3,5 milions d’habitants), però amb una acumulació immensa de competitivitat als gens.
Els portuguesos van començar agradant-se i els uruguaians marcant territori. Ja se sabia, però ells ho reiteren. Són durs de pelar, van xiuxiuejant en cada metre quadrat de la gespa. Aquell discurs d’Al Pacino (pel·lícula Un diumenge qualsevol per a qui no ho sàpiga) sobre la importància de guanyar cada centímetre se la van inventar segur els uruguaians. Deu ser un plagi.
Mentre Cristiano Ronaldo s’adornava amb una assistència quilomètrica a Carvalho amb el pit i els piloters Bruno Fernandes, Bernardo Silva i João Félix (quins tres) es buscaven, els sudamericans esperaven la seva ocasió amb Cavani, i Darwin Núñez, llançats tots dos per Valverde, un espectacle quan corre. A la banqueta hi havia Luis Suárez, cal suposar que de mala lluna.
La jugada del partit va ser uruguaiana. La va firmar Bentancur i si acaba en gol lluita per ser elegit el millor del Mundial. Va galopar per l’eix el migcampista i va anar esquivant portuguesos perquè ningú no va pensar en una aventura tan boja. El tipus va arribar fins al final i només el va vèncer el porter Diogo Costa. A la tribuna de premsa un narrador de la ràdio uruguaiana s’esgargamellava: “Hauria estat el gol del segle”. Tots exagerem alguna vegada a la vida.
El partit el va trencar Portugal just després de la irrupció d’un espontani valent que va saltar al camp amb una bandera reivindicativa del moviment LGTBi. Va centrar Bruno Fernandes i va fer la sensació que Cristiano rematava de cap a la xarxa. La repetició va revelar que l’assistència va entrar sense ajuda. Se li va assignar el gol a Fernandes a les pantalles i Cristiano va somriure. Res no molesta al lusità si Portugal guanya.
Diego Alonso, seleccionador uruguaià, va reaccionar fent entrar Pellistri i Arrascaeta. El primer va estar molt actiu per la dreta; el segon, un enllaç clàssic, portava el deu a l’esquena no per casualitat. Es va estirar l’Uruguai, que va treure l’artilleria pesant, és a dir, Luis Suárez i Maxi Gómez. Faltaven 20 minuts.
El primer que va passar és que Maxi Gómez va enviar un cacau al pal. El segon és que mig estadi va cantar gol pensant que una rematada a l’àrea petita de Suárez havia entrat. El tercer és que Costa li va treure una pilota a Arrascaeta que es colava. Els uruguaians, ja s’ha dit, no es rendeixen mai.
Fernando Santos va fer sortir tres homes de refresc per resistir el setge. El que va obtenir va ser un penal a favor per mà de Giménez, que queia a terra i no podia amputar-se-la. La pena màxima la va transformar Fernandes.●