Més que un partit
L’Iran i els EUA es juguen el pas a vuitens de final en un partit de gran càrrega política: els governs de Teheran i Washington han accentuat les hostilitats
Un despreocupat cop d’ull al rànquing de la FIFA ens diria que estem davant un d’aquells partits de farcit, interessant perquè tots ho són per endavant en un Mundial, però sense grans hipèrboles. La selecció dels EUA ocupa el lloc número 16 a la classificació i la de l’Iran el 20, per tant totes dues són lluny de les places que atorguen jerarquia. El que passa és que el poc pes que tenen els uns i els altres en el concert futbolístic internacional no es correspon precisament amb la seva influent posició al mapa polític mundial. Pot ser que avui no juguin ni el Brasil ni l’Argentina, els països que estan arrossegant més passions i aficionats fins a Qatar, però qui es vol perdre un partit entre l’Iran i els EUA?
Subjectes polítics antagònics des de fa més de mig segle, les relacions entre les dues nacions han travessat nombroses tempestes i avui estem davant una de les pitjors. El terreny de joc està en pèssimes condicions per a la diplomàcia. El govern iranià remarca aquestes setmanes l’islamisme més extrem i continua enrocat i endurit davant les protestes internes de moviments populars que demanen més democràcia i empoderament per a la dona. Paral·lelament, envia armes (drons de guerra que controlen com a ningú) i assessors a Ucraïna per donar suport a l’exèrcit rus. El president Joe Biden, per la seva part, ha intentat sense èxit suavitzar la política de sancions que va impulsar Donald Trump perquè els progressos iranians en matèria d’armament nuclear no només no han cessat, sinó que s’han incrementat. Les hostilitats entre els governs de Teheran i Washington s’han accentuat.
I enmig de tot això arriba un partit de futbol.
Ahir membres de les dues seleccions provaven d’aïllar-se del soroll extern per centrar-se en el partit (està en joc per a tots dos el passi als vuitens de final) insistint en les bondats de l’esport per unir la gent sigui del país que sigui, un discurs naïf però certament infal·lible. Al Mundial del 1998 ja es van enfrontar els mateixos equips en un context prebèl·lic entre les dues potències i els futbolistes van tenir una actitud modèlica. Els iranians van regalar roses blanques als oponents, les dues formacions es van barrejar per fer-se la fotografia prèvia al partit i, una vegada es va acabar, això és el que va dir Jeff Agoos, jugador dels Estats Units: “Hem fet més en 90 minuts que els polítics en vint anys”. L’Iran, per cert, va guanyar 2-1. Va ser la seva primera victòria a la història de la Copa del Món.
24 anys després i escoltant els jugadors dels dos bàndols, no pas els polítics, fa la sensació que volen connectar amb aquell esperit.
Comencem per l’Iran. Els seus jugadors no oblidaran aquest Mundial. Des d’una mirada europea se n’aniran com a herois pel valent gest en el debut davant Anglaterra. No van cantar l’himne per advertir sobre la deriva dictatorial del seu govern i en van assumir les conseqüències, acció que en contraposició amb la covardia dels capitans d’equips europeus al no portant el braçalet arc de Sant Martí per temor d’una targeta groga va resultar molt reveladora.
Pot ser que sorgeixin un munt de documentals d’aquest Mundial que ens expliquin les suposades heroïcitats de les seves grans figures, però conèixer l’inside dels perses, aquest sí que seria el documental de debò. Conèixer les friccions internes al vestidor; fer seguiment de Sardar Azmoun, el jugador que més s’ha pronunciat a favor de les protestes dels seus paisans arran de l’assassinat de la jove de 22 anys Mahsa Amini, detinguda per no portar ben posat el vel; esbrinar per què per a alguns opositors del seu país no cantar l’himne no va ser suficient...
Totes les rodes de premsa a Qatar amb participació iraniana han estat una emboscada per als seus futbolistes, emparedats entre preguntes de periodistes occidentals sobre la seva posició política i les dels locals, alineats amb el règim, contraatacant. Ahir al seleccionador dels Estats Units Gregg Berhalter li va tocar experimentar-ho. “Creu que és just que jo com a iranià no pugui entrar al seu país i vostè al meu sí?”, va preguntar un periodista persa. “Jo soc només entrenador de futbol, no un entès en política internacional”, va contestar.
Carlos Queiroz, portuguès nascut a Moçambic que durant un any de la seva carrera va entrenar als EUA, va voler fer una proclama pacifista. I li va sortir bé perquè la platea, formada per reporters de totes les parts, el va aplaudir. “Competim com germans. Intentem que el futbol se senti orgullós de tots nosaltres. Jo vaig néixer a l’Àfrica i he vist el màgic efecte que té una pilota en un nen que fa dos dies que no menja. No mentim més al futbol. Preparemli una festa”. ●
“Competim com germans: fem que el futbol se senti orgullós de nosaltres”, demana Queiroz