La selecció més positiva
És possible que amb el primer mal resultat tot s’acabi. Però fins ara, la selecció més divertida, jovial, alegre i positiva del Mundial de Qatar és l’espanyola. Ho ha aconseguit Luis Enrique, pràcticament sol. El tècnic sempre ha estat excel·lent exercint la seva tasca al vestidor i a la banqueta. Li faltava aprovar l’assignatura de l’entorn. Sempre apareixia contrariat a les rodes de premsa. Des que es va convertir en streamer això ha canviat. L’entrenador asturià apareix més pròxim davant la gent, més natural, responent a qualsevol pregunta amb simpatia, cosa que era impensable quan s’asseia a les conferències de premsa.
Luis Enrique ha canviat en aquest Mundial. És evident. Ha focalitzat tota l’atenció en la seva figura i ha descarregat de pressió els futbolistes. I, encara més important, ha fet una gran feina en la selecció dels jugadors, en l’aspecte físic, tàctic i psicològic. Quan va donar la llista, mig Espanya va blasfemar contra ell. Avui l’aplaudeixen i l’admiren. És coherent. Defensa un model de futbol que molts ataquen i li va bé. El partit contra Alemanya va ser seguit per més d’11 milions de teleespectadors i el minut d’or en va reunir més de 16 milions. El partit de futbol més vist en la història a Espanya va ser la final del Mundial de Sud-àfrica el 2010, amb més de 15 milions d’espectadors.
El tècnic de la selecció sempre ha estat fidel a un model concret de futbol, inspirat en la millor escola holandesa i aplicat amb mestria al FC Barcelona. Luis Enrique, a més, ha sabut adaptar-se al canvi dels temps, però no ha renunciat mai als seus principis. El futbol de la roja és un
El Luis Enrique streamer ha acostat la gent a un equip que manté un model de futbol contra vent i marea
exemple del que vol que es vegi al camp. La pressió alta, la defensa al migcamp, un lateral amb gran arribada (Alba), la intenció permanent de controlar i dominar el partit, un alt nivell d’intensitat i ritme en la velocitat de la pilota. Actualment és l’equip que més passades ha fet aquest Mundial. Quan va ser al Barça amb el trident (Messi, Suárez i Neymar), a més, va saber adaptar-se a jugar amb rapidesa un contraatac amb el brasiler corrent i l’argentí o l’uruguaià rematant.
Ha estat capaç de renovar una selecció que va tocar fons al Mundial de Rússia el 2018. Ho ha fet desatenent les crítiques interessades i fortes, per exemple, quan va convocar Gavi i el va fer jugar de titular o quan va apostar per Pedri. Fins i tot el van qüestionar quan va elegir Balde per suplir Gayà o va seleccionar Ansu en lloc de Iago Aspas. Però, de moment, li ha sortit bé i el seu grup li està responent. Pot passar qualsevol cosa en un campionat en què gairebé tot ve d’un pam, amb un nivell d’igualtat potent entre les grans seleccions. Però fins ara ningú no li podrà treure el títol de selecció més positiva a aquest grup que ha reunit Luis Enrique i que fa somiar els aficionats espanyols amb repetir la gesta del 2010 a Sud-àfrica, encara que això soni encara avui massa fort. Queda un bon tros del camí per recórrer i no és curt ni fàcil.