La selecció és la nació
“Qui vol deixar de ser entrenador? Ningú. Tots volem ser-hi, guanyant i perdent, llegint a la premsa que no en sabem res, de futbol...”.
La tasca més important del seleccionador és, com el nom suggereix, seleccionar. No és poca cosa quan arriba un Mundial. L’historiador britànic Eric Hobsbawm la va encertar quan va escriure que “el que fa que el futbol sigui un mitjà tan excepcionalment efectiu per inculcar sentiments nacionals és que la comunitat imaginada de milions se sent més real quan es redueix a un equip d’onze persones amb nom i cognom”.
Exacte. Durant un Mundial la selecció és el país. Les onze persones amb nom i cognom encarnen tant l’anhel de prestigi de la nació com el temor del fracàs. Carreguen un pes terrible, i el responsable d’elegir-los també. El seleccionador té un poder que fa por. Per això deu ser que alguns perden els nervis, s’enceguen i cauen en errors de judici que tots els altres membres de “la comunitat imaginada de milions” veuen, però ells no.
Penso, amb especial compassió, en els seleccionadors d’Anglaterra i l’Argentina, dos països els ciutadans dels quals aboquen més ganes col·lectives en els Mundials, més ànsies de triomfar i més por de fracassar que qualsevol altre. Els anglesos, bé, perquè són així, perquè continuen creient, malgrat tota l’evidència en contra, que ells són els autèntics amos del futbol i que els altres són uns impostors. Tot està barrejat amb l’esperit del Brexit, esclar, un còctel d’emocions contradictòries que combina la incapacitat de reconciliar-se a la pèrdua d’un imperi amb la terrible veritat que després de sortir de la Unió Europa el seu país s’enfonsa. Mai un seleccionador anglès, en aquest cas el pobre Gareth Southgate, ha patit més pressió.
El seleccionador argentí, Lionel Scaloni, ho té més malament. Per als argentins el Mundial és més important que per als anglesos. Ha estat així des que el país que ho té tot se’n va començar a anar a la merda als anys seixanta. Subdesenvolupament progressiu crònic, es diu. Tot i això, els argentins, com sap tota la resta de l’Amèrica Llatina, tenen una opinió de si mateixos que supera amb escreix la desastrosa realitat. L’únic a què es poden aferrar per imaginar-se que tenen un prestigi internacional d’acord amb la seva supèrbia és el futbol, concretament la seva selecció.
Si la selecció guanya, fugaçment es reivindiquen. Si fracassa, no tenen cap més remei que mirar-se al mirall i veure’s com són. Amb els anglesos, el mateix, però no tant. Tenen altres coses, com conjunts musicals de renom global o sèries com The crown. Si els anglesos perden, tenen algun consol. Però mentre continuïn al Mundial la selecció és l’únic que existeix.
El que ens fa tornar als seleccionadors, que carreguen amb una responsabilitat semblant a la del comandant en cap de les forces armades en temps de guerra. Si són valents i l’encerten, la glòria és seva; si són covards i s’equivoquen, no hi ha perdó. Southgate, l’anglès, és percebut avui pels seus compatriotes com un tipus amb la vèrtebra d’un cuc i el judici futbolístic d’un plàtan. L’empat a zero contra els EUA divendres el va delatar com a tal. Faltant mitja hora per al final va reemplaçar el seu migcampista més dinàmic pel seu migcampista més immòbil i no va fer sortir en cap moment de la banqueta el davanter anglès més brillant del segle, el jove Phil Foden. El consens nacional al voltant de Foden seria absolut si no fos per Southgate, l’únic que no ho veu.
O sigui, tant en joc per a tants milions i Southgate es demostra menys capacitat per ocupar el seu càrrec que un futboler mitjà de 5 anys d’edat. Igual amb Scaloni en la derrota més ignominiosa de la història argentina dimarts. Contra una selecció saudita a la qual hauria d’haver ficat set gols va caure en el doble disbarat d’elegir un mig del camp absurdament defensiu i de no posar com a titular el millor defensa argentí, de lluny, Lisandro Martínez. I només es va assabentar que tenia una joia de migcampista ofensiu, Enzo Fernández, quan tenia l’aigua fins al coll en el segon temps del partit contra Mèxic dissabte. A veure si Scaloni absorbeix el que hauria de ser una molt fàcil lliçó a temps per al partit decisiu contra Polònia demà. A veure, per Déu, si el seleccionador aprèn a seleccionar.
Els seleccionadors tenen una responsabilitat semblant a la del comandant en cap en una guerra
Per als argentins el Mundial és encara més important que per a els anglesos