Déus, monstres i altres calvaris
El cinema piadós celebra la Setmana Santa a les plataformes digitals, mentre que les sales es tornen grecoromanes
Hollywood és pagà. Sempre ho ha estat. Sodoma, Babilònia, Hollywood, Las Vegas, Montecarlo, Miami... la geografia històrica del pecat és ben coneguda, en part perquè el concepte mateix de ciutat és, des de Babel, un desafiament al cel. Però quan la meca del cinema va comenÁar a explotar la historiografia de la Mediterrània de l’antiguitat amb túniques multicolors i columnes de poliestirè, va descobrir que els seus pèplum eren un model idoni perfecte per posar la Bíblia en imatges, només canviant Cleòpatra per Dalila o Sèfora. I als països piadosos, com és el cas, les redempcions jueves i altres llegendes es van reservar perquè aquests dies sense carn fossin menys recol·lectes i més voluptuosos. Les pel·lícules bíbliques eren una combinació d’alegria i sacralitat ideal per eludir la norma, una translació a la sala fosca dels cigrons amb bacallà i sense porc que durant la setmana de la passió alimentaven de món el dimoni de la nostra carn. Però això s’ha acabat.
Els cinemes ja no estrenen passatges bíblics, fet que no impedeix que les plataformes de streaming facin honor a tan venerable tradició de veneracions. Filmin, sens dubte la companyia que explota més bé el seu catàleg mitjanÁant “exposicions temporals” –reorganitzacions de la col·lecció d’acord amb discursos relacionats amb l’immediat–, ha disposat dos itineraris específics per a la Setmana Santa: a Sants clàssics reuneixen les estacions del calvari habituals, de Jesucrist Superstar a La historia más grande jamás contada ,de La última tentación de Cristo a Espàrtac, entremesclades d’altres vides de sants menys convencionals, com ara El nom de la rosa, Set núvies per a set germans o, per descomptat, Dràcula de Bram Stoker. Molt més interessant és que, aprofitant l’estrena a la plataforma de la formidable i esquiva Teresa de Paula Ortiz i Juan Mayorga, proposin una col·lecció anomenada Les religioses ,en la qual al costat d’estrenes com ara Mamacruz, de Patricia Ortega, apareixen totes les heterodòxies concebibles, des d’Ida, de Paweł Pawlikowski; a Habemus Papam, de Nanni Moretti; passant per Camino, de Javier Fesser; Benedetta, de Paul Verhoeven o les clàssiques Dies Irae i La pasión de Juana de Arco, de Carl T. Dreyer.
Mentrestant, a les sales la setmana de la passió discorre per camins ben diferents, no exempts d’èxtasi ni calvaris, però sí de recolliment i contrició. D’una banda, continua estenent la seva ègida la versió crística d’Els set pilars de la saviesa, de D. H. Lawrence, que Frank Herbert es va emportar a l’espai profund novel·lant el furor colonial britànic al desert i la gènesi del nacionalisme àrab sota el títol Dune, que el canadenc de moda, Denis Villeneuve, ha convertit en un luxós díptic a més glòria de la majestuosa grandesa del pèplum digital. Paul Atreides (Timothée Chalamet) és el messiànic Lawrence d’Aràbia interestel·lar en aquest cicle clàssic d’“aristòcrata redimeix i empodera els nadius”.
Per als nostàlgics de les històries d’oracions, ressuscitats i devocions lacrimògenes com a saeta sevillana, torna Ghostbusters, la, en uns altres temps, comèdia i avui sentimental missa de Cap d’Any patrocinada per l’orfe Jason Reitman, tot i que aquesta vegada és Gil Kenan, especialista en almívars i altres ressuscitacions, el que pren els comandaments de Cazafantasmas: Imperio helado. La generació boomer disposa d’una altra ocasió per retrobar-se amb la infantesa i llepar-se les ferides en dies de torrades de Santa Teresa.
La relació de totes dues amb els mites religiosos és patent i, d’altra banda, recreen la vocació fantasiosa i salvadora de tota llegenda religiosa, de manera que són perfecte substitut dels Gòlgotes amb què antigament penàvem. I encara que avui estigui entrant en un clar declivi creatiu i financer a les sales de cinema, perviu en les es
trenes de plataformes la cartelleria de les colles de superherois –Avengers: Endgame va col·lapsar les taquilles a costa de deixar exsangües tant l’univers del còmic com les capacitats del productor de Disney/Marvel Kevin Feige–, prova irrefutable que la cultura d’Occident és més grecoromana que judeocristiana: el correlat evident del panteó superheroic actual és la mitologia de l’antiguitat clàssica, i el viatge del gènere, iniciat per Zack Snyder a Batman v Superman: el amanecer de la justicia, opera que impugnava la presumpta solidesa moral monoteista de les religions abrahàmiques (el cristianisme, el judaisme i l’islam) cap a la mundana ambigüitat del politeisme grecoromà, amb herois enverinats d’imperfeccions i dubtes, com una competició heterogènia de déus i monstres contradictoris que són totes dues coses i cap alhora, i que amb prou feines ens obliguen ni ens governen. Com en aquella Roma.
Els déus de les noves setmanes equinoccials només saben ser trivials o tribals, és a dir, quotidians –com ho són tots els dels universos Marvel i DC des de fa anys– o monstruosos –bèsties indòmites que són més dimoni que no pas déus, és a dir, són més revers que vers. I d’aquests últims arriben als cinemes els dos més icònics, mancats del valor exemplar, però no del sagramental: alianÁa virtuosa de King Kong (mite romàntic inspirat per les novel·les d’Arthur Conan Doyle) i Godzilla (icona japonesa fruit del trauma d’Hiroshima i Nagasaki). Godzilla y Kong: El nuevo imperio, segon lliurament d’aquesta joint venture entre els mites d’Occident i Orient forÁada pels mercats, s’estrena amb el patent subtext de l’escala colossal dels nous desafiaments i la seva emancipació de les fronteres nacionals dels nostres neguits: són pandèmia i escalfament, els calvaris contemporanis. El discurs no és nou i ja apareixia consignat pels antics cartògrafs als groguencs mapes de pergamí: “Més enllà hi ha dracs”.c
El cinema religiós domina l’streaming, mentre que el pagà ressuscita els morts a les sales de cinema