Què es pot esperar del 12-M
Encara que Salvador Illa guanyi les eleccions, com pronostiquen les enquestes, la distància que resulti entre el PSC, ERC i Junts serà determinant en l'etapa posterior al procés i en la legislatura de Pedro Sanchez
Falten quatre setmanes per a les eleccions catalanes i l’escenari és més incert del que sembla. Tot i que les enquestes coincideixen en una victòria del PSC i un empat més o menys estret entre ERC i Junts, la distància que pugui resultar entre aquests partits serà determinant per a la nova fase política que ja s’ha obert a Catalunya posterior al procés i fins i tot per al futur de Pedro Sánchez.
Per primera vegada des de fa 20 anys el PSC té opcions de governar. Això no significa que l’independentisme deixi de tenir un paper clau. Fins i tot encara que Salvador Illa aconseguís la presidència de la Generalitat, ho hauria de fer amb el suport més o menys tàcit d’un partit independentista com a mínim, com ja va passar amb Pasqual Maragall, que va governar amb ERC. Els socialistes creuen que l’Esquerra d’ara no és la d’aleshores i que té més experiència de govern, per la qual cosa confien a arribar a acords.
Però aquesta és una batalla a tres bandes, entre socialistes, republicans i Junts. Sigui quin sigui el resultat, ERC serà una peça clau, ja que està en condicions de pactar amb els altres dos vèrtexs del triangle. Aquesta transversalitat li complica la campanya, per la dificultat d’acontentar els votants fronterers amb el PSC i amb Junts alhora.
Tot i que Pere Aragonès insisteix a reivindicar la gestió de la Generalitat, els republicans no poden evitar una certa obsessió per Junts. Arrabassar el ceptre a Convergència com a partit hegemònic de la catalanitat és la motivació més gran d’ERC des de fa anys. Aragonès no va resistir la temptació de disputar protagonisme a Carles Puigdemont amb allò d’anar a “trolejar” el PP al Senat amb motiu de la llei d’Amnistia i va acabar perjudicant el PSOE. Una estratègia no compartida per Oriol Junqueras, que ha anat diverses vegades al Congrés per donar suport amb la seva presència a la llei i al bloc que la vota.
Els sondejos mostren una pugna entre ERC i Junts pel segon lloc. Si els republicans la guanyen, seran en disposició d’assentar les seves aliances amb els socialistes en diverses institucions. Si la perden, caldrà veure com ho digereixen internament. Forçar una repetició electoral els pot perjudicar més. El president quedaria afeblit i Junqueras continuaria inhabilitat i no podria ser candidat.
Si Junts guanyés, als republicans no els quedaria més remei que facilitar que Puigdemont tornés al Palau de la Generalitat. Cap sondeig no dona l’expresident com a vencedor, però un terratrèmol com el que podria provocar la seva tornada abans del 12-M ho alteraria tot. Puigdemont ha assegurat que no tornarà fins a la sessió d’investidura, ja aprovada l’amnistia, però ha canviat moltes vegades d’opinió.
El líder de Junts explota una campanya amb caires èpics sobre la seva “restitució” com a president, tot i que no queda clar què faria en cas que recuperés el càrrec. Puigdemont no participarà en cap debat electoral amb la justificació que no pot trepitjar Catalunya, tot i que en principi ho podria fer en igualtat de condicions a la ràdio, per exemple. L’expresident preserva la seva figura per sobre de la brega política quotidiana. La seva candidatura ha marcat
El PSC podria governar per primera vegada en 20 anys, però l'independentisme continuarà sent clau
la precampanya i és possible que acapari l’atenció fins al 12-M.
Si Junts queda fora de l’equació de poder després de les eleccions, és a dir, si hi ha algun tipus d’acord entre socialistes i republicans que deixin la formació de Puigdemont en l’oposició, això podria tenir conseqüències al Congrés. El PSOE espera, tot i això, que Puigdemont aprovi els pressupostos de l’Estat sigui quin sigui el resultat a Catalunya per evitar que la majoria progressista aconseguida al Tribunal Constitucional giri l’esquena a la llei d’Amnistia o que un govern del PP n’entorpeixi l’aplicació.
Per Sánchez seria un alleugeriment que Illa presidís la Generalitat, sigui amb l’ajuda dels comuns o no. Un bon resultat a Catalunya li permetrà afrontar més bé les eleccions europees, però sobretot li donaria munició per combatre la campanya del PP contra l’amnistia. Alberto Núñez Feijóo també podrà lluir un bon resultat per l’absorció del que queda de Ciutadans, però el PP continuarà tenint poc pes a Catalunya.
Si el PSC s’imposés amb claredat, Sánchez podria obrir el meló del finançament autonòmic, que els socialistes catalans negocien des de fa mesos amb la ministra María Jesús Montero , amb vista a disposar d’una proposta que el líder del PSOE vol que contribueixi a desmuntar arguments que van servir per impulsar el procés, encara que no sigui un finançament “singular” ni a la basca, com reclama l’independentisme.
La cita del 12-M comença com un combat a tres, però és previsible que durant l’última setmana es polaritzi entre dues opcions i aquell fenomen pot desmuntar les previsions de les enquestes. El vot útil es concentrarà entre el no independentista que representa Illa i el favorable a la secessió, sigui ERC o Junts, amb una tensió més gran entre els dos pols si es tracta de Puigdemont. Malgrat que el procés cedeix terreny en el debat públic i Catalunya hagi entrat en una fase més possibilista dels partits independentistes, l’eix nacional ha tingut i continuarà tenint una influència decisiva en la política catalana, reflex de la seva societat, i serà determinant d’una manera o d’una altra al pròxim govern de la Generalitat.