El que no diuen les enquestes
L’únic pronòstic sòlid sobre les tres pròximes cites electorals és el d’una clara victòria del PP a les europees del juny
La primavera del 2024 escenificarà una triangulació electoral atapeïda: Euskadi (21 d’abril), Catalunya (12 de maig) i Europa (9 de juny). En vista d’aquestes convocatòries: què diuen les enquestes? I, sobretot, què no diuen? El que diuen suposa una gran paradoxa: les eleccions més llunyanes (les europees del juny) són les que presenten el pronòstic més definit: una clara victòria del Partit Popular per una diferència d’uns 10 punts sobre el PSOE. En escons, un màxim de 26 eurodiputats per al PP i de 19 per al Partit Socialista.
Tot i això, el desenllaç final podria oferir alguns canvis: estancament del PP (l’electorat del qual ja està altament mobilitzat) i millora del PSOE (si aconsegueix reactivar els seus votants indecisos: fins a un 16%), i també dels grups nacionalistes, que també activaran en més grau els seus electors potencials a mesura que s’aproximi la cita electoral. Sense descartar un reequilibri entre Sumar i Podem en la seva estratègia de “destrucció mútua assegurada”.
Pel que fa a les altres dues convocatòries –Euskadi i Catalunya– , resulta tan significatiu el que diuen els sondejos com el que no diuen. El dilema entre continuïtat o canvi presenta en els dos casos indicadors contradictoris que alimenten la sospita de moviments de fons que podrien passar desapercebuts (com ja ha succeït en el passat recent).
En el cas basc, les enquestes de la primera setmana de campanya mantenen l’empat entre el PNB i Bildu vora el 34% dels vots i 28 o 29 escons. En teoria, la decisió final d’aquest 30% d’electors que decideixen el vot l’última setmana hauria d’afavorir el PNB. Segons el CIS, més del 50% dels consultats aproven la gestió del Govern basc i un 75% jutgen positiva la situació econòmica d’Euskadi. A més, el candidat penabista avantatja el seu rival de Bildu en preparació, confiança i preferència com a lehendakari (tot i que cada vegada menys).
De fet, Bildu s’imposa d’una manera aclaparadora al PNB a les franges d’edat dels 18 als 44 anys (amb avantatges de més de 15 punts). Aleshores, què és el que no ens diu el sondeig? La qüestió clau: com es resoldrà la pugna entre indicadors antagònics. Prevaldrà l’ànsia de renovació o la cautela a favor del que és ja conegut?
Finalment, l’antigament oasi català s’ha convertit en un laberint que sembla que condueix a una inacabable travessada pel desert. En aquest cas s’endevina el guanyador, però no qui podrà governar. Les enquestes es mouen en una forquilla d’escons que situa l’independentisme en el pitjor dels seus malsons: l’eventual pèrdua de la majoria absoluta al Parlament. Però es tracta d’una possiaixò
Les enquestes apunten qui governarà, però no qui guanyarà al País Basc, i a la inversa en el pronòstic català
bilitat que no tots els sondejos preveuen. I a més, fins i tot en el cas que els independentistes es quedessin per sota dels 68 escons, el probable guanyador, el socialista Salvador Illa, podria ensopegar amb diverses majories de bloqueig. Amb un sostre de 50 escons al costat dels comuns, però amb el vot en contra dels secessionistes, Illa no aconseguiria ser investit amb una majoria relativa. És a dir, necessitaria com a mínim el vot dels populars i la impensable abstenció o fins i tot el suport de Vox.
A partir d’allà, només una improbable ruptura de la disciplina de blocs podria obrir la porta a un govern de coalició de natura tripartida, amb majoria al Parlament. Però perquè això passés, hi hauria d’haver un daltabaix en l’espai nacionalista. Una fallida que, a més, afeblís una de les dues principals formacions, tot i que sense enfortir gaire l’altra. És això
Els sondejos no revelen la correlació definitiva entre continuïtat i canvi als escenaris de Catalunya i Euskadi
Només una desfeta nacionalista, que els estudis no descarten, podria obrir la porta a un nou tripartit
possible? Alguns estudis no ho descarten. Per exemple, a diferència d’Euskadi, a Catalunya els indicadors del Govern actual no són bons. Segons el sondeig d’Ipsospera La Vanguardia, fins a un 64% dels consultats ensuspenen la gestió. I, en paral·lel, un 77% (i fins i tot més de la meitat dels votants d’ERC) anhelen un relleu al capdavant de la Generalitat.
En aquest context, Carles Puigdemont podria trencar l’empat amb una Esquerra desgastada per la seva acció de govern. Una prova d’això és que els que van votar Pere Aragonès el 2021 expressen, segons Ipsos, una feble preferència pel candidat d’ERC com a nou president (el seu suport s’acosta al 30%, mentre que el 16% opta per Puigdemont i una taxa semblant, per Illa).
El problema de l’expresident és que carrega amb el seu propi desgast després de tres convocatòries demanant el vot per a una tornada que mai no acaba de tenir lloc. Per el seu nivell de desaprovació és dels més alts (70% segons Ipsos i gairebé el 50% segons el CEO). Això sí, disposa de l’aprovació incondicional dels seus seguidors (fins a un 90%) i d’una porció significativa (entre el 40% i el 70%) de la resta de votants de l’espai independentista.
L’eventual transvasament de vot des d’ERC i la CUP a Junts (que, segons els sondejos, no aniria molt més enllà del 10% del sufragi que republicans i cupaires van aconseguir el 2021) permetria a Puigdemont escurçar distàncies amb Illa, però no necessàriament aconseguir una majoria absoluta independentista a causa del buidatge simultani dels seus competidors directes (sense comptar l’impacte de l’ultranacionalista Aliança Catalana). En definitiva, el dilema entre canvi i continuïtat presenta a Catalunya una fisonomia de bloqueig que només podria trencar un moviment potent de fons que, ara per ara, tampoc no revelen els sondejos.