Vint anys i un dia
L’última vegada que vaig veure Segador, el toro parlant de la plaça Mayor de Madrid, va ser l’abril del 2017. Les nostres converses s’havien anat espaiant des de la primera trobada, un calorós dia de juny al bar La Torre del Oro, quan, poc després de prendre una tassa de gaspatxo amb comí, vaig tenir la impressió que un cap dissecat em dirigia la paraula. Set anys després, passejo per la plaça Mayor i m’atreveixo a entrar al local. Segador continua allà, envoltat d’estampes taurines. Gairebé tot continua igual: la recta professionalitat dels cambrers i la verdosa llum que irradia el cap d’un toro negre com el carbó al fons de la Cova de Zaratustra. Prenc el gaspatxo i crec que vaig entrant al setè cel.
Vostè per aquí? Què el porta?
La nostàlgia.
Alguna penitència?
Són vint anys i un dia.
Expliqui’s millor.
Fa vint anys i un dia que vaig arribar a Madrid per dedicar-me a la crònica política. 13 d’abril del 2004, un mes després dels atemptats de l’11 de març. Vaig trobar una ciutat traumatitzada i una tensió política enorme. Una tensió que ha tornat. El 2004 habita el 2024.
Vostè ha de saber que no l’he trobat a faltar ni un sol dia. Em va decebre. Per què ha tornat?
Ja l’hi he dit. Fa vint ants anys de la meva arribada a Madrid. No he resistit la temptació de venir a veure’l, perquè aquests dies rememoro el temps transcorregut. Han passat tantes coses! Les converses amb vostè m’ajudaven a ordenar les idees...
No menteixi. Vostè va venir per primera vegada un dia xafogós de juny, juny del 2005. Es va quedar embadalit, li vaig donar conversa i llavors va creure que podia crear un personatge. Un toro parlant. Un personatge semblant a aquell cap parlant amb què uns espavilats de Barcelona enganyaven Don Quixot. Una manera de cridar l’atenció, fins que es va espantar quan van començar les bromes sobre el periodista que parlava amb un toro. Vostè va deixar de venir per por. Por del que diran.
Diguem que vaig voler evitar una cornada. No és bo convertir-se en una caricatura. El 2017, la situació s’estava posant molt tensa.
No em dirà que les coses ara estan gaire millor.
Potser he guanyat seguretat en mi mateix. Vint anys i un dia.
Què vol?
Escoltar la veu de Zaratustra.
Jo no soc oracle. Només dono pistes.
Ho sé. Crec que ens estem apropant a una cruïlla. Els tambors de guerra ens anuncien importants canvis de rumb.
La Unió Europa canviarà de prioritats. La Vanguardia ha escrit recentment sobre això. Vostè ha estat set anys sense venir a veure’m, però jo continuo atent al seu diari. Més despesa en defensa i menys exigències ecològiques. Ve una política europea menys guai. Alemanya s’està rearmant i els països de l’Est, sumats, tenen molt pes. El centre de gravetat ara és allà. La qüestió de fons no té gaire misteri: l’actual Govern espanyol serà funcional a les noves exigències de despesa militar?
La coalició d’esquerres va ser funcional al pacte de recuperació en plena epidèmia. L’esquerra espanyola, aliada amb l’esquerra portuguesa, aportava estabilitat al sud d’Europa. Unides Podem no feia perdre el son a ningú a Berlín. Recordem com es va pactar la reforma laboral.
Per això va caure Pablo Casado. Casado i alguna altra gent a Madrid, entre ells alguns veterans periodistes, van arribar a estar convençuts que l’economia cauria en picat com a conseqüència de l’epidèmia, i s’enduria el govern socialcomunista . No van comptar amb Brussel·les.
La qüestió és si l’actual Govern d’esquerres i els seus fràgils suports parlamentaris poden adaptar-se a les noves demandes europees. La negociació dels pressupostos generals de l’Estat del 2025 serà clau.
Ho veig complicat. L’actual majoria parlamentària va d’Indra a la Taverna Garibaldi. És un arc molt difícil de mantenir dret en les actuals circumstàncies. Un arc polític que va dels pragmàtics gestors de les empreses participades per l’Estat, la majoria dels quals son pròxims al PSC, als quatre diputats de Podem. Si aquest bloc es trenca, no hi ha pressupostos.
Aquesta seria l’oportunitat de Junts per redimir-se de les acusacions de complicitat amb Rússia, que han fet efecte al Parlament Europeu.
No corri tant. Primer s’han de fer les eleccions catalanes. I a Catalunya la xocolata la continuo veient espessa. El gen convergent, com l’anomena vostè, continua viu i presenta tres llistes electorals: Junts, l’extrema dreta Aliança Catalana, que era allà, a l’interior del procés, latent, i el grup Alhora, que vindria a ser un regeneracionisme per a joves defraudats. El gen convergent és més resistent que el Kuomintang xinès. Es reactiva de la manera que sigui cada vegada que els socialistes poden guanyar.
El seu pronòstic basc?
Cal veure si el PNB i el PSOE continuen sumant majoria. Cal veure com queda la majoria parlamentària que va donar la investidura a Sánchez després de la seqüència electoral d’abril, maig i juny. Cal veure si a l’octubre Junts té incentius per pactar discretament amb el Partit Popular el final de la legislatura. I cal veure què passa amb Sumar i Podem a les europees.
El pilar esquerre de la coalició de Govern pot ser el veritable punt feble de la legislatura. Ho dic des de fa mesos.
Han entrat en una espiral destructiva de difícil solució. Massa acumulació d’astúcies per metre quadrat. Massa fantasies, mentre canviava el vent de la història. Yolanda Díaz va arribar a creure que podia ser el relleu de Pedro Sánchez a mitjà termini. Faci atenció a Esquerra Unida en les pròximes setmanes.
Aquesta setmana m’he fixat en Felipe González. Taula rodona a Lisboa amb Mariano Rajoy i l’ex primer ministre socialista portuguès António Costa, amb motiu del 50è aniversari de la revolució d’abril. Evidentment no van parlar de revolució, sinó de concertació. González se sent vindicat a Portugal: el PS deixa governar el centredreta perquè no pacti amb l’extrema dreta. Hi haurà pressió perquè l’actual política portuguesa de concertació nacional s’acabi aplicant a Espanya. Tindran davant José Luis Rodríguez Zapatero, que augura una legislatura de quatre anys, “passi el que passi a Catalunya”.
No vagi tan ràpid. Ja que li agraden els mapes, li suggereixo que ara faci atenció a l’estret d’Ormuz, la porta de sortida dels hidrocarburs del golf Pèrsic. L’Iran ha iniciat la seva represàlia segrestant un vaixell israelià a Ormuz. Si els huthis acaben de bloquejar Bab al-Mandab i els iranians posen en tensió Ormuz, la gran ruta marítima EuropaOrient pot quedar molt afectada. Tot el que hem parlat es pot esvair.
A l’estret d’Ormuz va començar el declivi d’Adolfo Suárez el 1980. Els iranians pressionaven els petroliers occidentals, els preus van tornar a pujar, hi va haver una recaiguda econòmica i tots els enemics de Suárez, que ja eren molts, es van conjurar per fer-lo caure. Podríem dir que sense la crisi d’Ormuz no hi hauria hagut el cop del 23-F. Veig senyals.
No al·lucini i vingui més a veure’m.
Em perdona?
L’amnistio.
Després de set anys d'absència, torna el toro Segador, el cap parlant de la plaça Mayor de Madrid, que llegeix Nietzsche i segueix atentament l'actualitat. Ens dona pistes i recomana estar atents a l'estret d'Ormuz.
La clau és la següent: l'actual Govern pot executar la política de rearmament europea?
Torna la tensió a l'estret d'Ormuz, on va començar el 1980 el declivi d'Adolfo Suárez