La ciutat contra l'oligarquia del futbol
La pèrdua d'espais de socialització ara que tot es pot comprar en línia és una de les preocupacions dels que planifiquen el futur de les ciutats. Una de les derivades més evidents és la solitud, gran epidèmia contemporània. PerÚ n'hi ha d'altres que fins i tot tenen implicacions polítiques.
En la imprescindible exposició Subúrbia del CCCB, comissariada per Philipp Engel, s'apunta a un dels efectes més negatius del model suburbial americà, extensible a qualsevol país que s'hagi apuntat a la fórmula de l'urbanisme dispers. L'auge del comerÁ en línia – se'ns recorda allà– està provocant el tancament massiu de malls. Aquestes grans superfícies comercials i de lleure, on es desenvolupa la vida social en les grans urbanitzacions, estan sent al seu torn reconvertides en centres logístics d'Amazon. Com a resultat, la vida comunitària dels residents es canalitza sobretot a través de les xarxes socials, amb les temibles conseqüències que ens podem imaginar.
El problema no és exclusiu del territori dispers de les cases amb piscina i barbacoa: també les ciutats perden espai de socialització en la mesura que retrocedeix la presència del comerÁ tradicional. Recuperar aquests punts ciutadans de trobada és un repte de l'urbanisme modern (en són exemples a Barcelona la rehabilitació de mercats de barri, la xarxa de biblioteques o les superilles), perÚ també ho hauria de ser preservar altres àmbits que no semblen tan obvis i que estan seriosament amenaÁats.
Un d'ells és el futbol entès com un factor d'identitat del barri i de la ciutat, ja sigui petita, mitjana o gran. És a dir, del tipus de futbol que està amenaÁat pel projecte de crear una superlliga tancada en què només juguin els equips que interessen a les audiències globals.
El fenomen del futbol com a factor de cohesió de la barriada té exemples molt clars en ciutats com Madrid o Barcelona. A la capital és una realitat molt rellevant, amb equips menors consolidats a Primera Divisió com el Rayo Vallecano i el Getafe i d'altres de bon nivell com l'Alcorcón o el Leganés. A Barcelona, la tendència és més recent i modesta.
L'apogeu de l'Europa i el Sant Andreu a la Segona Federació (una divisió que vindria a ser una quarta categoria nacional), amb les grades plenes en alguns partits, és tan interessant com inesperat. Sense oblidar, per descomptat, la prodigiosa temporada d'un modest plenament identificat amb la seva ciutat com és el Girona.
PerÚ pocs casos com el de l'Athletic Club de Bilbao posen en relleu la injustícia que suposaria restringir el futbol als equips d'elit. La final de Copa disputada pels bilbaïns i el Mallorca va transcendir les seves aficions i va capturar l'interès dels apassionats del futbol de tot el país, com demostra l'audiència que va obtenir TVE: 4,3 milions d'espectadors i una quota de pantalla del 34,8%. Per què es van interessar per aquest partit mancat de jugadors mediàtics (amb perdó de
Nico Williams) els aficionats de clubs que formen part de l'oligarquia del futbol i que estan acostumats a tenir pilotes d'or a les seves files? Potser perquè el que està en joc és l'essència mateixa d'aquest esport: passió, identificació i la complicitat general amb un club de baix
En unes ciutats abocades a la pèrdua d'espais de socialització i a la temerària preeminència de les xarxes socials, el futbol local emergeix com un factor de cohesió. Podrà resistir a la deriva mercantilista dels clubs més poderosos?
A Bilbao, a Vallecas, a Newcastle o a Gràcia el futbol de quilòmetre zero té molt bona salut
pressuposat com el RCD Mallorca, capaÁ d'arribar on no van poder els grans.
La desfilada popular i victoriosa de la gavarra de l'Athletic Club, que va colarse en les portades dels principals diaris del país, va lliscar en sentit oposat a la fugida endavant del Real Madrid de Florentino Pérez i el BarÁa de Joan Laporta, els últims valedors d'una Superlliga que acumula victÚries legals perÚ que no sedueix gairebé ningú. A Bilbao, a Newcastle, a Vallecas o a la Vil·la de Gràcia, el futbol de quilÚmetre zero o de suburbi –dit sense la càrrega despectiva que ha adquirit el terme en la traducció catalana i castellana– té una salut excel·lent.