Un primitiu clàssic?
Dona amb colom o Banyista, dos bronzes del 1905, podrien servir de manifest públic per a l'art contingut i circular d'Aristides Maillol, el pintor pirinenc que millor va saber transcriure l'ocàs del classicisme en vigílies de l'escomesa de les avantguardes europees. Una imaginativa elaboració de la forma sensible i el modelatge exigent distingeixen els orígens artístics de Maillol quan trencava el segle XX. Havia nascut a Banyuls de la Marenda el 1881, on moriria el 1944, encara a la FranÁa ocupada.
Enlluernat pel colorisme impressionista, va militar valentament amb els nabís i va comenÁar la seva activitat com a pintor, pràctica que va abandonar aviat per centrar-se obsessivament en l'escultura, fascinat per l'obra de Rodin i la versatilitat desconcertant de Bourdelle. Més tard, admirarà Gauguin i Maurice Denise, de qui imitarà l'incontenible enlluernament per les jovenetes, que seran en endavant el model preferit. Îlede-France data del 1925 i demostra la sobirana destresa que definirà Maillol fins a la maduresa. Un seguidor exigent i avantatjat de l'esperit volàtil del París del seu temps, en cerca, com a solitari fantasejador, de l'encant celat d'unes noies de somni sovint cobertes d'un dopage clàssic, com Pandora, i d'altres, a cos gentil, ben temperat, d'entonació figurativa, com nimfes rendides a l'expressió d'una idea o un sentiment genuí. Índexs de la plenitud formal que aleteja al cos femení.
Acaba d'inaugurar-se a la Galeria Dina Vierny de la “ciutat de l'aventura”, una mostra ben pensada i més ben resolta de l'art del volum de Maillol, a partir de concisos models d'estudi i dimensions que agraeix el visitant. El recorregut expositiu l'ha portat a port el nostre Àlex Susanna amb precisa complicitat que estimula l'espectador: l'eterna voluptuositat de les mosses adolescents visualitzada en una seqüència d'encegadora de variacions femenines, presentada per un text punxant de l'ara comissari que interpreta la sensualitat latent de l'escultor a través de les múltiples maneres de posar d'unes models que entonen l'himne sonor de la bellesa natural i el nu sense teoria. El crític català recupera cautelosament l'itinerari que hi ha entre la Venus Naturalis ila Venus Caelestis
del cànon arcà al darrere de la incisiva reflexió de l'historiador britànic Kenneth Clark, comprometent Maillol en una hàbil reconstrucció de la bellesa original a través d'un imaginari ideal femení contemporani. Una acció audaÁ.
Maillol prodiga la tridimensionalitat constructiva de l'humanisme clàssic, en efecte, per recrear-se amb la singularització expressiva, en el desafiament de la bellesa nua, que ara entreveu en les trames figuratives d'una llegenda artística sobretemporal i apunta al llegendari orient mediterrani. A l'Arcàdia feraÁ de les il·lusions diürnes, en suma. Un món arcaic, sens dubte, que s'abandona a la voluptuositat i el principi del plaer que va percebre com pocs el mundà col·leccionista com Kessler, mecenes i estímul de l'art de Maillol. Una obra “valenta i voluptuosa”, sí, empremta primerenca de la voluntat de forma de Maillol. Aquella impressionant immobilitat callada que imposa l'artista a la seva obra i la dota de l'enèrgica vitalitat translúcida que encoratja sobre el temps les figures desconcertants de l'escultor català.
Els nus de Matisse són, cert, motius astrals per Maillol, com més tard les experiències egípcia, ètnica i llevantina que intueix l'artista a l'Exposició Universal del 1920 i aguditza el seu interès per la imatgeria primària i la subjecció lliurada del volum a la forma: la composició plana, rítmica i audaÁ que qualifica sense escarafalls el gust de l'artista. Una figuració sedent, o dreta ferma, que representa la contagiosa travessia i els equilibris formals de l'art gran per modelar el gust de l'artista i la seva convicció expressiva que converteix en anècdota les representacions de Cézanne i Debussy i fins i tot l'evocativa empremta a les víctimes de la Gran Guerra, a la Catalunya Nord ja el 1930.
L'energia gràfica dels dibuixos i apunts de Maillol són punt i a part per la nitidesa i pulcritud lineal, com els gravats en fusta que nodreixen les seves arrels a Virgili –Geòrgiques– i Ovidi –L’art d’estimar– ja al moment crepuscular de l'artista. Passatges insÚlits sense escola ni facció plàstica declarada: la subtil delectanÁa del vent, de la figura humana lliure atrapada a l'atzar, gairebé a la distracció, podríem dir. Nu establert de perfil, dibuix exempt i en bistre amb prou feines conegut, podria tancar el relat de formes decisives. Susanna ha encertat en la selecció. La impressionant veracitat primitiva i clàssica que fia a l'experiència de les mans i als secrets i les tradicions d'un vell ofici sancionen el resultat de la seva exigent tasca. La glorificació clàssica de la forma en un apunt apassionat que fantasieja un somni etern. Aristides Maillol uneix l'ansietat del primitiu amb la sàvia seguretat del clàssic que coneix a fons la responsabilitat del cisell i l'equívoca franquesa del modelatge. Una obra concloent, com ara Dona a la gatzoneta, bronze del 1900, és potser l'exemple contundent de la maduresa envejable d'un artista primitiu i clàssic. “Maillol parla amb loquacitat de gràcia i innocència”, confessava admirat André Gide el 1905. Una advertència subtil en un any estel·lar per a l'artista català.