Notes com nafres
Virtuosisme orquestral de gran acabat i una vocalitat esquiva van sumar en l'estrena de la impactant Orgia d'Hèctor Parra davant d'un Liceu expectant.
Una nafra a l'estómac que va obligar Pier Paolo Pasolini a guardar un repÚs de més d'un mes va provocar el naixement de les seves úniques sis obres teatrals. Orgia (1966) va ser la primera i l'única que portà a escena. Bieito ha sabut reduir a un terÁ l'obra de teatre i condensar-la en un llibret que, fruit d'una nafra, es transforma en un cop de puny directe a l'estómac de l'espectador. En aquest sentit, Parra recull el guant de la dramatúrgia teatral pasoliniana/bietiana i l'aboca amb l'art d'un prestidigitador orquestral en una escriptura instrumental que és pur funambulisme musical.
L'orquestra de vint-i-cinc músics –bravíssim resultat dels membres de l'Orquestra del Liceu i del director musical, Pierre Bleuse– es transforma en un quart personatge que serveix de mirall i abisme conceptual dels tres cantants protagonistes de l'Úpera.
Un treball musical matèric en què els esquinÁats, els glissandi, els cops de fuet o puntuals oasis de lirisme evocador no donen treva a l'espectador en els escassos vuitanta minuts.
Una llàstima que el resultat vocal no aconsegueixi el mateix efecte. La barreja de recitat cantat, parlato i una fusió de sprechgesang constant fan de l'escriptura canora una factura àrida, esquiva i eixuta que refreda el resultat en la recerca del catàrtic.
Amb tot, la soprano Ausrine Stundyte va ser victoriosa en el seu rol de Dona, per l'entrega i vocalitat (el rol operístic va ser escrit expressament per a ella). La cantant lituana protagonitza aquí l'ària més llarga del catàleg líric de Parra, sobre un mirall de sarabanda bachiana, en un monÚleg final de gairebé dotze minuts que va ser tot un tour de force.
L'Home, protagonitzat pel ba
Llàstima que l'escriptura canora sigui àrida, esquiva i eixuta, i refredi el resultat en la recerca del catàrtic
ríton Christian Miedl, es va capbussar amb expressivitat accentuada i una interpretació tortuosa, marca Bieito, en un rol dolenÁós que se sacrifica davant de l'espectador en un crit existencial amb sexualitat estigmatitzada de fons.
Magnífica la curta perÚ intensa presentació de la jove soprano lleugera Jone Martínez com a prostituta, amb un gran control del registre superior d'aguts nets i precisos de projecció.
La producció de Bieito va quedar discreta per a les dimensions del Liceu, amb una proposta teatral que va pecar de ser massa literal per a un text on la crítica de la societat burgesa mereixia una metàfora escènica més gran.
L'escenografia i vestuari vintage va ser tronat per a una proposta ambiciosa de resultat quimèric.c