Amb tot el que cal, res de superflu
El seu voluntariós motor 3 cilindres de 90 CV proporciona un rendiment més que suficient per fer trajectes llargs per autopista
El Mitsubishi Colt podria considerar-se un d’aquells escassos representants actuals dels utilitaris d’altres temps. Aquells cotxes pensats per satisfer una demanda concreta, sense gaires pretensions, modestos, discrets, funcionals, econòmics i fiables. En definitiva, els populars cotxes petits de tota la vida.
El Colt és compacte però espaiós, solvent i resolutiu per a qualsevol ocasió o necessitat, i compleix bé les seves funcions, ja siguin recorreguts curts i urbans o trajectes i sortides (fins i tot viatges) de més abast. Potser no destaca particularment en cap camp en concret, no té aspectes brillantment positius, encara que tampoc elements clarament negatius, però precisament això en fa un cotxe equilibrat i el converteix en una aposta assenyada, racional i lògica per a un ampli espectre d’usuaris.
Sobre la base del Renault Clio, la quinta essència del subcompacte, el Colt afegeix una mica més d’equipament a la configuració que la firma del rombe ha dissenyat per al seu supervendes. El seu cosí japonès de l’Aliança ofereix alguns elements específics que milloren i completen l’oferta per posicionar-se lleugerament més amunt.
El fabricant dels tres diamants també ofereix una garantia més àmplia al nostre país, de cinc anys o 100.000 km, pels tres anys que dona Renault, encara que, per contra, disposa d’una xarxa oficial menys extensa.
Idea en c utat, apte per a més
Més enllà d’aquestes escasses diferències i dels preceptius retocs en els logotips i letterings de nomenclatura del model, així com lleugers canvis a la graella davantera o altres detalls menors en guarnits tèxtils, el Mitsubishi Colt és tècnicament un Clio en tots els seus components mecànics. Com el seu homòleg francès del segment B, el Colt confia el gruix de les seves vendes en dues versions: un motor gasolina 1.0 de 3 cilindres i 91 CV de potència, i una variant híbrida amb un bloc de 4 cilindres i 1.600 cc que rendeix 143 CV gràcies al suport d’un motor elèctric que li permet lluir l’etiqueta Eco.
La unitat objecte de la prova, corresponent a la configuració intermèdia –sense hibridar i amb l’acabament Kaiteki–, va brindar en tot moment un comportament satisfactori i convincent. Després de recórrer 180 quilòmetres en diferents entorns (majoritàriament urbans i semiurbans, però també per carreteres de muntanya i autopista), va acreditar un consum de 7,1 litres de mitjana. Si bé cal puntualitzar que en determinats trams es va forçar lleugerament el ritme de forma deliberada per comprovar fins a quin punt es mantenien les sensacions de conducció obtingudes a règim baix i mitjà i amb una exigència moderada. Entenent que la seva filosofia és la d’un cotxe multipropòsit, es pot concloure que compleix àmpliament, mostrant-se efectiu i molt solvent. Crida l’atenció l’aplom, el confort i la bona sonoritat que proporciona en conducció a alta velocitat per autopista. En aquesta circumstància, l’efecte aerodinàmic anul·la i dissimula en gran manera la peculiar rumorositat mecànica típica de les unitats de potència de 3 cilindres.
Aquesta aspror i la corresponent absència de refinament es nota més a baixa velocitat i a l’estirar les marxes curtes, però una vegada llançat, el confort de marxa és apreciable. Cal recordar, tanmateix, que una potència de 91 CV per a un pes de 1.200 kg dona per al que dona, encara que no està gens malament en conjunt l’acompliment dinàmic que desplega.