Impostos, “llibertat de triar” i campanya electoral
Els impostos han entrat a la campanya preelectoral. Un informe sense fonament, una proposta del president de la CEOE i el malestar de les classes mitjanes han desencadenat l'erupció.
Hi ha moltes maneres d’introduir els temes econòmics a les campanyes electorals si es vol agrejar el debat al govern de torn, en aquest cas al del president Pedro Sánchez. Però com que l’economia aguanta –creix l’ocupació, les empreses obtenen beneficis històrics i s’ha ampliat la xarxa de protecció social–, no serveix la brusquedat o el discurs alarmista i cal afinar més, buscar un angle especial que arrossegui una alta sensibilitat entre determinats sectors socials. I de vegades es cargola una mica la realitat i es recorre a la pura ideologia.
Tot va començar amb un informe de l’Institut Juan de Mariana que recollia que els treballadors espanyols paguen més del 50% del seu salari en impostos. Al càlcul s’incloïen l’IRPF, l’aportació de l’empresa i del treballador a la Seguretat Social, l’IVA i fins i tot l’IBI municipal, entre altres impostos. A partir d’aquí, el soroll ha pujat i fins i tot el president de la patronal CEOE, Antonio Garamendi, el va propulsar a l’estratosfera proposant que ingressin tots els diners als treballadors al seu compte, la quantitat bruta, una idea que va sobresaltar molts empresaris que no la comparteixen.
Després, cadascú individualment s’encarregaria de transferir les diferents partides: l’IRPF a Hisenda i les contribucions socials per a l’atur i la futura pensió a la Seguretat Social. D’aquesta manera, l’afectat descobriria que entre el que costa el seu lloc de treball i el que finalment li queda hi ha una diferència ofensiva. Una incitació a l’emprenyament fiscal que obriria la porta a exigir rebaixes a totes les partides. El caos fiscal. I la via d’entrada a l’anomenada “llibertat de triar”, que condemnaria el més desesperat a gastar en l’immediat, arribar a final de mes i injuriar la resta. L’explosió social que cova l’Argentina de Javier Milei potser posa fi a aquests debats.
Posats a proposar, també es podria rebre la part alíquota d’altres partides que es paguen amb l’IRPF, com ara les destinades a subvencions a les patronals, amb què algunes paguen els seus presidents; els avantatges per a determinats rendiments del capital; els serveis públics; la seguretat, o les despeses de defensa... i així fins a l’infinit.
És xocant que un president de patronal no distingeixi entre impostos i cotitzacions i ho posi tot al mateix sac. Aportar al sistema de pensions, és a dir, assegurar els ingressos dels que han deixat de treballar però han cotitzat, no és cap impost. Com tampoc no ho són les aportacions a fons privats, que la patronal defensa quan el govern de torn endureix la fiscalitat.
Que milions de persones a Espanya estiguin cobrant regularment la seva pensió desmenteix sense cap marge de dubte que l’Estat s’estigui quedant les aportacions. L’Estat mateix actua com a garant de la recaptació i repartiment, però no les fa servir per finançar les seves funcions com a administració pública.
Però més enllà de les anècdotes, en la qüestió dels impostos hi ha mar de fons. A Espanya i al món. Demonitzar els impostos és una tendència global en què coincideixen la dreta clàssica i els nous populismes, des de Donald Trump a Giorgia Meloni, passant per Alberto Núñez Feijóo o Emmanuel Macron. La fiscalitat és el gran enemic. Paradoxalment,
doncs, la prèdica creix malgrat la creixent desigualtat, que concentra més riquesa en mans dels més adinerats i els impostos serveixen per pal·liar els seus pitjors efectes.
És un element més de la creixent polarització mundial. En vista de la desvaloració de les etiquetes habituals, dreta i esquerra, la posició sobre els impostos diu molt més que qualsevol altra sobre la posició a l’espectre polític i social.
A Espanya, el debat és molt intens, com als EUA i França, cada un amb punts específics. L’aportació local espanyola prové del fet que el PP diu que ha inventat un model local específic d’èxit extrapolable a tot el territori. I el treu a passejar a cada campanya electoral.
Es tracta de Madrid, el paradís fiscal per als folgats. Primer, fenomen singular; després, estès com una taca d’oli sobre altres comunitats on ha aconseguit el Govern. Un invent que tant serveix per defensar l’anorèxia fiscal com per posar a la picota els governs autonòmics que es veuen obligats a apujar impostos perquè el sistema de finançament no en cobreix les despeses. Excita el mal humor dels contribuents i votants del rival polític. I el greuge comparatiu, tots volen deixar de pagar.
Aquest model és la palanca d’Isabel Díaz Ayuso i de la torbadora ombra que projecta sobre l’estabilitat de Núñez Feijóo. Ella, a diferència de la resta dels polítics, viu al marge de les crítiques de les elits que es beneficien les seves mesures, malgrat les tremendes ocurrències polítiques que tan bé la defineixen. Tot i que cal estar atents a l’erosió que li generin els delictes fiscals del seu xicot.
Ja era conegut el cop negatiu de les llicencioses mesures fiscals de Madrid sobre altres comunitats i sobre el conjunt de la recaptació. La contribució que no recaptava la d’origen, per la sortida del contribuent a Madrid, es perdia sense remei perquè el contribuent no anava a pagar a la destinació. Migrava just per a això.
Ara, amb el pas més enllà de les comunitats del PP que segueixen l’empremta madrilenya, l’efecte es multiplica. Aproven perdre ingressos, retallant impostos, per reclamar-los a l’Estat. I l’Estat, al seu torn, acabarà buscant vies per augmentar les seves receptes fiscals. Augments d’impostos que pagaran la resta dels espanyols; sense tenir-hi art ni part.
A hores d’ara, és indubtable que el sistema fiscal espanyol viu fora del seu temps i necessita un reajustament bastant ampli, però els somnis a l’estil Milei d’un món sense impostos, o mínims, són una recepta segura per a la desintegració social. Com ja s’observa en la qualitat de molts serveis bàsics: sanitat i educació al capdavant.
Les propostes llibertàries de Garamendi tenen un bon test a l'Argentina de Milei
El model Madrid s'estén a les comunitats del PP i aviva el greuge comparatiu a la resta