Els catalans i el Senat
El proppassat 8 d’abril el president de la Generalitat va comparèixer per segona vegada davant la comissió general de les Comunitats Autònomes, al Senat. S’hi havia estrenat fa sis mesos amb una intervenció en defensa de “l’amnistia, el referèndum d’autodeterminació, el benestar i la prosperitat”. Clar i català, en aquesta darrera ocasió Pere Aragonès es va limitar a confirmar la seva proposta política davant una Cambra tan desprestigiada, inútil i partidista com sempre. Malgrat tot, va fer bé d’anar-hi. Si t’agrada el futbol, que el camp sigui un fangar no vol dir que renunciïs a fer-hi gols. La política també és pedagogia.
En general, amb l’excepció d’Artur Mas, que no hi va anar mai, els diversos presidents de la Generalitat d’abans del procés han estat mínimament considerats amb el Senat. José Montilla, Pasqual Maragall i Jordi Pujol hi van comparèixer en un total de cinc ocasions. Un dels meus discursos de referència continua sent el que hi va pronunciar Pujol l’11 de marÁ del 1997, quan, amb l’autoritat moral de qui combinava a la perfecció patriotisme català i hispanisme, va recordar als assistents les contribucions catalanes a la modernització del país. I també que havia de ser possible estimar Espanya i ser catalanista.
Com a cambra de representació territorial i de segona lectura, el Senat ha estat present en la vida política catalana en moments especialment difícils. Només per citar-ne l’últim, recordeu el 27 d’octubre del 2017, quan l’expresident i aleshores senador Montilla va haver d’absentar-se del seu escó per no votar la suspensió temporal de l’autonomia. …s de mal saber si ho va fer per raons polítiques, ètiques o simplement estètiques. Noteu també que, segons el reglament del Senat –aquest que els partits violenten contínuament–, cada any s’hauria de convocar un debat territorial. En un curs polític ordinari, aquest debat ni hi és ni se l’espera.
…s una llàstima que el Senat faci la impressió de ser una espècie de cementiri d’elefants, on les figures amortitzades dels diversos partits hi troben closes ben sembrades i ombres benignes on poder jaure o parlar pel mòbil. …s una pena perquè a tots els països bicamerals del món, el Senat, a més de controlar amb duresa l’Executiu, acostuma a corregir els excessos del Parlament, un fet que sempre acaba beneficiant-nos dels possibles abusos de l’Administració. Com sabem els catalans des dels temps medievals, els contrapesos protegeixen més les llibertats civils que l’autogovern. El desacord entre governants sempre deixa en pau els ciutadans... i la seva butxaca.
A més, en un país tan divers com Espanya, que qualsevol iniciativa del govern hagués d’incorporar l’accent cultural, nacional i fins i tot els interessos territorials contraposats només hauria de revertir en benefici de tots. Seria molt positiu que la sobirania popular encarnada en el Congrés ho fos amb criteris realment proporcionals i que trobés en el Senat la ponderació de la lectura serena.
Desvinculats de la brega partidista i de la necessitat de fer mèrits davant la pròpia parròquia electoral, els senadors haurien de ser els guardians dels principis de la pàtria, en especial dels que fan possible la seva organització territorial. Costa imaginar que, si fos així, a hores d’ara Barcelona i València, la segona i tercera ciutats de l’Estat, no haguessin resolt des de fa temps els seus corredors ferroviaris. O que Extremadura hagués passat tantes dècades d’abandó en matèria d’inversions. O que l’AVE hagi arribat abans a la fi del món, a Fisterra, que a Lisboa.
Pasqual Maragall va proposar el trasllat del Senat a Barcelona, en una entrevista històrica a La Vanguardia, el 26 de gener de 1992. Vint anys més tard, durant la campanya a les eleccions del 2015, José Montilla també es va fer seva la proposta, tot i que moure el Senat sempre s’ha qualificat d’ocurrència.
Potser ho és. Esclar que proposar un referèndum d’independència o, encara pitjor, “implementar el mandat de l’1 d’octubre”, pel que es veu, és molt realista. Mentre alguns continuen intentant pescar la lluna en un cove, jo em conformaria amb una reforma constitucional que, a més de fer útil i plurinacional la Cambra Alta, fiancés Barcelona, ciutat de ciutats, com a cocapital d’Espanya i, per què no, com a seu arran de mar des d’on confrontar les cabòries dels excel·lentíssims i bregaires senadors. Més ens aprofitaria.
Els senadors haurien de ser els guardians dels principis que fan possible l’organització territorial