Temps durs per a l’Estat
D’aquí dos dies votarà el País Basc. D’aquí menys d’un mes li tocarà a Catalunya. No són dues eleccions simplement autonòmiques, com diu la llei. Són molt més. Són, per aquest ordre, tot això: 1) Un càlcul de la salut de la nació espanyola, única que accepta la Constitució, però discutida als dos territoris. 2) Una prova del poder real d’un independentisme més exigent que mai. 3) Una trampa per al PSOE, els pactes postelectorals del qual estan condicionats per la necessitat de Pedro Sánchez de mantenir la seva majoria. I 4) un desafiament per al PP, el resultat del qual dirà si està en condicions d’assumir la governació general.
Els últims esdeveniments i els missatges de les enquestes no anuncien un futur còmode per a l’Estat. Per començar, els partits sobiranistes dominen l’escenari. Discrepen entre si, però el seu projecte nacional reuneix una evident majoria, sobretot al País Basc, on EH Bildu i PNB poden arrasar i deixar els hegemònics estatals en mínims, una redundància en el cas del PP. Els nacionalismes, lluny de perdre presència, guanyen representació a les institucions. Reben, a més, una ajuda d’inestimable valor: el domini del relat. Cap partit no ocupa més espai als mitjans que
EH Bildu i cap líder no surt en més fotos i cròniques que Puigdemont. No em canso de repetir que el nacionalisme ofereix més projecte de país i aconsegueix suport social. Un altre dia parlarem de Catalunya. Avui toca Euskadi per raons de calendari.
L’últim és que Pello Otxandiano es va negar a qualificar ETA com a terrorista, i a la resta d’Espanya va sonar com un sacrilegi, però al País Basc es va televisar un debat i els altres candidats amb prou feines l’hi van retreure. “Per conveniència electoral”, segons es va publicar. Conveniència electoral... Aquest cronista es queda preguntant si mig segle d’assassinats és entès com un mèrit que es premia a les urnes. Si és així, i ho sembla, el Govern central ha de millorar les fàcils consignes que els ministres repeteixen com lloros (Bildu és covard) i crear un missatge que il·lusioni una societat que continua en el desinterès que al seu dia va detectar José Montilla a Catalunya. Si tanta gent accepta lliurar el poder als hereus ideològics d’ETA, som davant un fracàs sonor de l’Estat i els seus administradors.
Per això resulta discutible l’exigència de Feijóo a Sánchez de trencar els pactes amb Bildu. Des d’una perspectiva estatal, les responsabilitats del PSOE són dues, bastant més profundes. La primera, que si una majoria de bascos vol Bildu, expulsar-los del marc institucional seria agreujar el separatisme. No es tracta de regalar el poder, com es va fer a Pamplona, però sí de seduir i integrar, per difícil i lent que resulti. La segona és en els pactes: no és el mateix pactar un govern amb Bildu que amb el PNB. Una vegada més, Pedro Sánchez es troba davant la disjuntiva de fer el que li convé per continuar a la Moncloa o fer el que convé a Espanya, encara que posi en risc la seva governació. El llibre que ara li reclama gran part de la societat es titula Manual de supervivència del país.