Un candidat de perfil
El cartell de campanya de Carles Puigdemont no pot ser més atípic: el candidat no mira de cara i viatja al seient posterior d’un cotxe. Pretén remetre al seu retorn, però sobretot l’allunya de la imatge de la fugida en un maleter, que ell sempre ha negat. Vesteix de manera impecable, amb vestit i corbata, i es posa la mà sota la barbeta, cosa que li permet mostrar l’anell de casat per suggerir que tot està en ordre a casa.
JxCat ha apostat per lluir de Puigdemont, com la solució a tots els problemes, com l’home que ho pot garantir tot, des del bon govern fins a la independència. Segurament no el veurem confrontant criteris amb altres candidats, perquè només tornarà per assistir al ple del Parlament en què s’elegirà el president, encara que no sigui ell. O així ho ha anunciat. No serà
Puigdemont mira per la finestra d’un cotxe en marxa com si no reconegués el seu país
el cap de l’oposició si no guanya, perquè li sembla que això desmereixeria la seva condició institucional. Tot molt personalista, tot condicionat a un acte de fe. Segons una de les frases publicitàries de la seva campanya, és l’home que Catalunya necessita, el ciutadà providencial que ha de portar els catalans a la glòria.
El cartell electoral impacta, encara que el rostre seriós i la mirada indefinida per la finestra podrien suggerir que no acaba de reconèixer el país que va deixar enrere. Han estat sis anys i mig d’exili i segurament Catalunya és diferent de la que s’esperava. Més necessitada d’inversions que d’èpica, més preocupada per la sequera que per un referèndum.
El compromís de la tornada de Puigdemont des de la seva nova residència del Vallespir, a mitja hora de casa seva a Girona, és un factor nou. Josep Pla va escriure que el català és un fugitiu, que sovint fuig de si mateix. Arriba a dir que fuig intel·lectualment i moralment, que de vegades sembla un covard i d’altres un orgullós ombrívol. Així que potser s’identifica en la seva manera d’escapar-se de la realitat que va precipitar el 27-O. Tot pot ser. Però Pla també va advertir: “Sincerament parlant, el català és un poble que no està mai content”. I això, com la vida, causa sorpreses.c