El pas en fals d’Otxandiano
Pello Otxandiano, candidat a lehendakari per EH Bildu en les eleccions basques de diumenge, ha tractat d’esmenar l’error que va cometre dilluns en una entrevista concedida a la cadena Ser, en la qual no va voler qualificar de terrorista la banda ETA. En una altra entrevista, ahir a Radio Euskadi, Otxandiano es va excusar per si les seves paraules havien pogut “ferir la sensibilitat de les víctimes” i va admetre que si bé l’esquerra abertzale fa passos cap a la reconciliació, segurament són encara insuficients.
Fins dilluns, la campanya d’EH Bildu anava com una seda. Els temes nacionals havien estat relegats en benefici dels socials, de les preocupacions quotidianes dels bascos; la joventut semblava majoritàriament al seu costat; les intencions de vot eren en general optimistes, i els últims sondejos li concedien fins i tot el sorpasso sobre el PNB. No es pot afirmar que aquest faux pas d’Otxandiano hagi d’alterar decisivament les falagueres expectatives d’EH Bildu per al 21-A. Però sí que ha revelat el rerefons real, potser les limitacions, de l’íntima convicció democràtica del moviment polític abertzale que en temps passats va congeniar amb el terrorisme.
Són fets coneguts que ETA va clausurar mig segle de terror el 2011 i que set anys després es va dissoldre. També que el 2021, mitjançant l’anomenada declaració del 18 d’octubre, els màxims dirigents d’EH Bildu i de Sortu van mostrar empatia cap a les víctimes d’ETA, probablement incompleta, però que va suposar un clar avenç. Ho és així mateix que EH Bildu dona suport ara a partits estatals en determinades institucions. I no hi ha raons concloents per dubtar sobre la sinceritat dels dirigents de l’esquerra abertzale en la seva evolució cap a la convivència i l’acceptació de les regles de la democràcia. Entre altres raons, perquè no hi ha cap alternativa viable ni millor.
Tot i això, el missatge que va enviar dilluns Otxandiano ens suggereix, inevitablement, tres coses. Una, que encara fa servir un discurs obsolet, necessitat d’una urgent revisió. Dos, que encara tem incomodar una part del seu electorat, suposadament incapaç de criticar –i això seria molt preocupant– els passats crims d’ETA. I tres, que l’esquerra abertzale, si realment vol fer creïble més enllà d’Euskadi la seva normalització democràtica, s’ha de desmarcar de manera contundent, definitiva i inequívoca dels qui van tacar de sang al llarg de mig segle el seu país.
Aquest episodi, en què EH Bildu ha lesionat matusserament la seva credibilitat –quan Otxandiano, amb les enquestes vent en popa, podia haver acreditat lideratge i visió de futur–, ha propiciat en altres forces polítiques reaccions diverses, que mereixen un comentari a part. La del PP era perfectament previsible i s’emmarca en la seva línia habitual de criminalització del moviment abertzale i, per extensió, de les forces que trenen amb ell ocasionals pactes i contribueixen així a la imprescindible governabilitat d’un país amb l’arc polític molt fragmentat. I la del PSOE, que ha semblat en ocasions més exaltada que coherent. Perquè es fa difícil oblidar que el Govern encapçalat per Pedro Sánchez gaudeix del suport d’EH Bildu al Congrés dels Diputats; i, també, que recentment li va facilitar l’alcaldia de Pamplona.
Tots els partits, els uns i els altres, es prodiguen sense parar als mitjans de comunicació, on creuen que han trobat i colonitzat un camp de batalla de ressons formidables. Però, com acaba de demostrar aquest cas, els seus portaveus no sempre es pronuncien de la manera més asseyada o prometedora. De vegades es queden lamentablement curts. I d’altres, amb més freqüència, es passen de rosca, de manera que causen una fatiga i una incredulitat alhora contraproduents.c
EH Bildu ha lesionat la seva credibilitat i ha de superar un discurs ja obsolet